El problema central dels possibles, equivalent i intrínsecament vinculat al de l’essència, ha estat tradicionalment el de llur existència, fonament o consistència, de què hom pot veure ja un indici en el fet que el possible hagi estat denominat àdhuc com a ens. Pel que fa a la relació entre el possible i el real, relació tradicionalment formulada amb referència al diví i a la subsistència de les essències en Déu, cal destacar dues posicions típicament diferenciades: la intel·lectualista, que fa —com és ara en el tomisme— que els possibles no siguin entesos ni com a simplement extrínsecs ni com a realment existents, i la voluntarista, que —com sembla ésser en Duns Escot i Descartes— subordina la consistència de les essències possibles a la voluntat divina.
m
Filosofia