Es tracta d’un moviment crític amb l’estructuralisme, amb el seu formalisme i la seva teoria del signe —metafísica implícita de l’estructuralisme—. Els autors més importants d’aquest moviment són Gilles Deleuze i Jacques Derrida, els quals són anteriors a alguns estructuralistes clàssics, però cronològicament posteriors a les obres dels iniciadors d’aquell corrent (Lévi-Strauss, Lacan). Michel Foucault, encara que normalment és considerat estructuralista, rebé una important influència de Deleuze que el situa molt a prop del postestructuralisme. Enfront del sistematisme de l’estructura que nega la individualitat i l’esdeveniment, el postestructuralisme afirma allò fortuït, aleatori: la diferència. Es tracta d’alliberar-se de la tirania del logos, de la ratio occidental. Per Derrida i Deleuze, és clar que no és possible oposar-se al logos occidental amb un altre logos, ja que el llenguatge mateix és logos. Es tracta, per tant, d’interrogar la raó occidental, de desbordar el discurs filosòfic des de dins, de descentrar-lo, desconstruir-lo, introduint un pensament de joc, de diferències; una mica com l’esperit lúdic de Nietzsche quan fa la seva transvaloració dels valors cristians. Els postestructuralistes prenen la literatura, en concret aquells autors que plantegen certes fissures en el terreny literari: Mallarmé, Artaud, Bataille, Blanchot, Rousseau, Proust, Kafka, per portar la raó occidental al seu límit i fer alhora crítica literària.
m
Filosofia