És anomenada potabilització física, química o bacteriològica, segons la natura de les operacions i dels tractaments efectuats. La potabilització física consisteix a sotmetre l’aigua a decantació, natural o accelerada amb agents de floculació, i posteriorment a filtració, a través de llits filtrants de sorra o de carbó. Les aigües poc tèrboles poden ésser sotmeses directament a filtració, sense sotmetre-les a decantació. La potabilització química , que té lloc per tal de millorar els caràcters químics de l’aigua, consisteix a efectuar la decantació amb una quantitat adient de calç, per tal de reduir la duresa temporal o carbònica deguda als bicarbonats de calci o de magnesi, amb un control final del pH, amb l’addició generalment d’àcid sulfúric; pot consistir també a efectuar la filtració a través de bescanviadors iònics, per tal de reduir la duresa total de l’aigua, reduir-ne o eliminar-ne els cations indesitjables o desmineralitzar-la. El cost d’aquests sistemes, molt elevat, ha fet que es desenvolupessin nous sistemes de potabilització, alguns d’ells en estat d’assaig. La potabilització bacteriològica és efectuada generalment per oxidació, bé directament amb gas clor, degudament regulat, bé amb composts clorats; la possibilitat de deixar a l’aigua una petita dosi de clor lliure residual garanteix la potabilitat bacteriològica de l’aigua en arribar als consumidors, malgrat que a la xarxa de distribució hi pugui haver punts de contaminació, a causa d’avaries o del mal estat de conservació. Per tal d’evitar el gust desagradable que el clor o els seus composts comuniquen a l’aigua, hom estudia actualment la seva ozonització en plantes especials.
f
Química
Representació esquemàtica d’una instal·lació de potabilització ideal, per a aigües, tant de riu com subterrànies, força pol·luïdes.
© Fototeca.cat
Conjunt d’operacions i tractaments als quals és sotmesa l’aigua per tal que esdevingui potable.