En contraposició amb la insistència protestant en el caràcter d’absoluta transcendència de la fe respecte a l’home caigut en el pecat, la teologia catòlica remarca, d’una banda, que la gràcia pressuposa la natura i, de l’altra, que la fe, com a do que és, l’home ha de poder fer-la pròpia de manera que arribi a totes les dimensions del seu ésser. Expressió del domini de Déu sobre la creació natural (en la qual estableix el pressupòsit per a una salvació que, tot i ultrapassar les possibilitats de l’ésser natural, pugui ésser oferta com a necessària per al mateix home natural), aquests preàmbuls permeten de fer raonable l’acte de fe, en la mesura que el creient pot reconèixer signes històrics i intramundans que donen raó del creure com de quelcom no irracional i capriciós. Tot i que precedeixen lògicament la fe, llur precedència no ha d’ésser entesa com a temporal (en el sentit que siguin previs al mateix acte de fe), car aquests signes de raonabilitat no assoleixen llur significació plena sinó a l’interior de la fe mateixa. En aquest sentit cal entendre els preàmbuls de la fe no pas com a esforç racional per assolir la fe (intellectus quaerens fidem), ans com a responsabilitat del creient a fer pròpia i humana aquesta fe (fides quaerens intellectum).
m
pl
Cristianisme