Constitueix l’aspecte tècnic de la ciència literària, però no pot mancar d’una base lògica i estètica consistent, ni desvincular-se de les determinants gramaticals i lingüístiques, ni desentendre's del judici crític que ha de precisar l’abast real de les normes i les regles. La tradició clàssica —de l’Antiguitat al Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme— preferí el terme poètica, que avui, per raons diverses, ha retornat; el s. XIX l’englobava sota designacions més generals o bé les específiques de retòrica i poètica. Als Països Catalans hom pot esmentar les Razós de trobar (~1200), de Ramon Vidal de Besalú, que és la primera gramàtica d’una llengua poètica, l’occitana, escrita en romanç, amb valuoses consideracions sobre la poesia. La Doctrina de compondre dictats (darreria del s. XIII), molt breu, classifica i defineix els gèneres poètics i completa, així, les Razós, amb les quals es vincula. Les Regles de trobar (1289-91), de Jofre de Foixà, són un tractat gramatical, amb citacions de trobadors i remarques sobre poètica i versificació. El Mirall de trobar (començ del s. XIV), del mallorquí Berenguer d’Anoia, constitueix una gramàtica i una retòrica. L’anomenat Cançoneret de Ripoll, del segon quart del s. XIV, conté dos breus tractats sobre els gèneres i les rimes. L’extens còdex gramatical, retòric, estilístic i versificatori del tolosà Guilhem Molinier, les Leys d’Amors (amb tres redaccions: 1328-37; 1337-43; 1355), fou molt conegut i seguit als Països Catalans, i influí considerablement en els restants tractadistes medievals catalans: Joan de Castellnou, rossellonès, Compendi de la coneixença dels vicis...i Glosari (1341) al Doctrinal de trobar, de Raimon de Cornet; Jaume Marc, Libre de Concordances o Diccionari de rims (1371); Lluís d’Averçó, Torcimany (darrer terç del s. XIV), extens tractat de retòrica i preceptiva, amb un copiós diccionari de rimes, independent de l’anterior; sense oblidar l'Arte de trovar (1423), d’Enrique de Villena, que hi consigna curioses notícies sobre la coneixença i l’aplicació pragmàtica d’aquest gènere didàctic a Catalunya. Amb el Renaixement decau aquesta activitat als Països Catalans. Hi assenyalem dues aportacions, significatives dels dos pols en què gira una bona part de la poesia catalana de l’època. D’una banda, la Nova art de trobar (1538), del mallorquí Francesc d’Olesa, el qual, restant fidel a la tradició poètica formalista dels Països Catalans, pretén de modernitzar-la i dignificar-la amb un esperit força atent a les noves concepcions del temps. De l’altra, l'Arte poética, en castellà, que Pere Serafí tenia enllestida el 1564 i que no ens ha pervingut; sens dubte era un tractat basat en la poètica italiana, almenys quant als gèneres i els metres, el primer de què tenim notícia a la Península. Donen testimoni de les preferències poètiques del barroc català del s. XVII, delirant, les addicions del barceloní Josep Vicens a l'Arte poética de Rengifo, publicades a partir del 1703, que influïren durant bona part del s. XVIII al Principat; ho proven dos texts inèdits: el Tractat de la poesia catalana, incomplet, d’autor reflexiu i eclèctic, i unes Breves noticias de la poesía vulgar, así catalana como española, apunts molt cenyits per als alumnes de la universitat barcelonina. Tenen un abast molt distint la Rhetorica (1757), de G.Maians i Siscar, i la innovadora Filosofía de la Elocuencia (1777), d’A.de Capmany. És de caire divulgador, en canvi, l'Arte poética fácil (1801), de J.F.de Masdeu. Deixant a part tractats elementals o escolars del començ del s. XIX, com el de M.García Lamadrid (1817) o el de M.Casamada (1828), certs treballs sorgits de posicions romàntiques (A.Ribot i Fonserè, Emancipación...1837; V.Balaguer, La Elocuencia..., 1851), els manuals de versificació de M.Pers i Ramona (1842 i 1845), influïts pels experiments mètrics i rítmics de Sinibald de Mas (Sistema musical de la lengua castellana, 1832), i altres obres de divulgació (P.F.Monlau, Elementos.1>, 1840, molt coneguts; P.Estorch i Siqués, Elements de poética catalana y diccionari de la rima, 1852; diversos anònims), és de la màxima transcendència l’obra de M.Milà i Fontanals sobre ciència literària, molt influent. Adscrit a l’escola filosòfica catalana de Martí d’Eixalà i X.Llorens, Milà sotmet a revisió reflexiva i prudent els conceptes filosòfics sobre estètica i literatura de la seva època, basant-se, entre altres aspectes, en el pragmatisme i l’observació psicològica i després d’una profunda filtració dels pressupòsits romàntics. La simple enumeració de les seves obres basta per a provar-ne l’audiència: des del Compendio del Arte poética (1844), el Manual de Estética (1848), el Manual de Retórica y Poética (1848) i els Principios de Estética (1857) als contundents Principios de teoría estética y literaria, del 1869, amb successives reedicions i freqüents modificacions del títol, de 1873/74, 1877 i 1884. El seguidor més destacat de Milà, J.Coll i Vehí, es fa remarcar per la seva teoria del llenguatge artístic, per la coherència de la doctrina, pel pragmatisme i psicologisme i per la precisió (Elementos de Literatura, 1856; Compendio de Retórica y Poética, 1862; Diálogos literarios, 1866). Altres tractats del s. XIX són els de J.Espar (1860 i 1861), per a ús dels seminaris, I.Trias Fontanillas (1867 i 1881), J.L.Pons i Gallarza, F.de Mendoza i Roselló (1883-84) i J.Pla i Badia (1892), entre altres. Els autors del s. XIX solien designar els estudis preceptius amb el nom conjunt de retòrica i poètica. Però a la darreria del s. XIX i al començ del s. XX, quan hom precisà els conceptes teòrics i en féu la distinció segons nous postulats conceptuals, s’imposà la tendència a designar l’aspecte tècnic de la literatura amb el terme preceptiva literària. És el cas de F.X.Garriga, amb les seves escolars Lecciones de Preceptiva literaria (1894) i Lecciones elementales de literatura (~1900), aquestes amb una llarga descendència editorial. Altrament, la literatura catalana contemporània sembla haver desconfiat de la preceptiva o la poètica normativa, malgrat llur revaloració internacional. En són modestes excepcions el Resum de poètica catalana (1932), d’A.Serra i Baldó i R.Llatas, limitat a la mètrica i a la versificació, i el tímid intent d’E.Foxonet Assaig sobre la versificació catalana clàssica i moderna (Perpinyà, 1970).
f
Literatura