N'hi ha de diverses menes, d’acord principalment amb la situació dels oients en relació amb la fe i la pertinença a la comunitat cristiana: la predicació missionera o evangelitzadora (també dita querigmàtica) (querigmàtic), que s’adreça als qui encara no creuen perquè es converteixin i acceptin la fe; la catequètica (catequesi), que exposa d’una manera sistemàtica als creients tot el contingut doctrinal i moral de la fe acceptada; la litúrgica o homilètica, que explica la paraula de Déu proclamada en la litúrgia i en fa veure les aplicacions concretes a la vida dels membres de la comunitat; la parenètica, que exhorta contínuament els membres de l’Església a mantenir-se en la fe i en la pràctica de la vida cristiana. La predicació s’ha adaptat generalment al llenguatge viu i ha estat un dels vehicles més eficaços de cultura popular. Paradoxalment hom l’ha utilitzada com a mitjà de colonització cultural. Als Països Catalans ha estat un dels vehicles més eficaços de castellanització. Al s XVI, la Reforma i la Contrareforma donaren un impuls extraordinari al sermó, el qual, d’acord amb els cànons tridentins (adoptats pel concili de la Tarraconense del 1564), havia de fer-se en llengua vulgar —en català, com explicità el concili de la Tarraconense del 1591, tot denunciant ja l’abús de sermons en castellà—. A la fi del s XVI, doncs, els predicadors en castellà recorrien l’àrea catalana; a la ciutat de València el fet ja tenia uns quants anys de vigència, sota l’impuls de pastors com Tomás de Villanueva i sobretot Juan de Ribera. Durant el s XVII la predicació en castellà s’estengué progressivament i cal considerar-la consolidada al s XVIII. Hi col·laboraren alguns concilis provincials de la Tarraconense, sobretot els de 1635-36 i de 1636-37, on la facció mitrada —executora fidelíssima de la política reial—, en majoria aclaparadora d’estrangers, s’entossudia a qüestionar la viabilitat del català com a llengua normal de predicació, entre polèmiques, sovint ardoroses, contra els síndics conciliars domèstics. A l’arquebisbat de València, ni en sínodes ni en visites pastorals el problema lingüístic de la catequesi no meresqué ni tan sols consideració. Mentrestant, les decretals de les diverses diòcesis (amb excepció, un cop més, de les valencianes) insistien en les penes canòniques previstes per als contraventors de la legislació tridentina, sense notòria efectivitat, però. Al capdavall, els responsables principals de la castellanització de la trona no foren tant els bisbes cesaristes com certs grups autòctons. Ho corroboren alguns episodis il·lustratius com el de Girona i especialment el dels consellers de Castelló de la Plana (1636), els quals recorregueren al nunci i al mateix rei en contra del propi prelat, Justino Antolínez de Burgos, insubornable fustigador de predicadors castellanitzats. Com a contrapartida, la generalitat de Catalunya es proposà recatalanitzar també l’oratòria sagrada durant els crítics anys que precediren la guerra dels Segadors. El procés de castellanització a través dels púlpits fou —és obvi— desigual geogràficament i cronològicament i, doncs, d’eficàcia diversa. Al llarg del barroc, un nombre considerable de catalans, de poblacions mitjanament urbanes si més no, se sentia atret per la prèdica en castellà, la qual, a més, constituïa tot un espectacle de xerrameca alambinada, ampul·losa i indesxifrable. Fou un recurs preciós de distanciament social i de servil provincialisme.
f
Cristianisme