Hom munta els elements (dits prefabricats) en el lloc on efectua la construcció, amb la qual cosa hom sol obtenir un estalvi considerable de temps i de cost. En arquitectura, hom tendeix més i més a servir-se d’aquest sistema. Entre les primeres experiències, en ferro colat i acer, a la fi del s XVIII i durant tot el s XIX, cal subratllar la construcció del Crystal Palace, a Londres (1851), de J.Paxton, la Sala de Màquines de l’Exposició Universal de París del 1889, de Dutert i Contamin, i les diverses experiències de G.Eiffel. Seguiren els projectes d’habitatges i cases realitzats a l’Erkbund, al Bauhaus i pels racionalistes. Partint de la influència de P.Behrens, fou W.A.G.Gropius qui més aprofundí el problema de l’estandardització. Dins el racionalisme, hi ha alguns intents, com el del GATCPAC, el 1932, per a crear una caseta de platja desmuntable. Després de la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció d’Europa portà a un esclat de la prefabricació. Des dels EUA, Anglaterra, França, els Països Escandinaus i l’URSS, els sistemes de prefabricació d’elements de formigó per a cases de pisos s’estengueren ràpidament. Els anys cinquanta es desenvolupà als EUA una forta tendència a la prefabricació total i mòbil. En el sistema de construcció prefabricada sobresurten bàsicament dos objectius: la rapidesa de construcció i el cost reduït.
f
Construcció i obres públiques
Arquitectura
Tecnologia