Hom la sol referir a l’extinció (prescripció extintiva) dels drets patrimonials; l’adquisitiva rep el nom específic d'usucapió. Els requisits són la inactivitat del dret o la manca de reclamació per part del titular i el transcurs dels terminis establerts per la llei. Pot ésser interrompuda per la reclamació del titular, per la corresponent acció davant el tribunal, pel reconeixement del deute pel deutor, i suspesa per causa de guerres, epidèmies, etc. Segons el dret català, el temps per a la prescripció és de trenta anys quan es tracta d’accions i drets, ja siguin personals o reals, que no tinguin assenyalat termini especial, i les servituds, llevat de les accions i els drets reals sobre béns mobles, que prescriuen al cap de sis anys. Però, ultra aquest règim general de la prescripció, són també vigents a Catalunya les anomenades prescripcions especials, com la de cinc anys referent a les obligacions periòdiques, la de tres anys que comprèn els crèdits referents a la retribució de serveis professionals, la d’un any per a exercir les accions de caràcter indemnitzatori, i la de vint anys per a l’exercici de l’acció hipotecària. La prescripció s’interromp en cas de reclamació judicial o extrajudicial del dret, en el qual cas cal comptar-lo de nou, o pot suspendre's en els casos que estableix la llei, però sense inutilitzar, en aquest cas, el temps que ja ha transcorregut.
f
Dret civil