Les primeres controvèrsies sobre la natura d’aquesta presència daten de la primera edat mitjana, en què hom troba ja, sota una aparent coincidència, la divisió entre els precursors de la transsubstanciació i els qui accentuaven la permanència del pa i del vi eucarístics en el sagrament; només posteriorment aparegué la doctrina del caràcter simplement simbòlic de la presència de Crist. Al s IX Pascasi Radbert fou el primer a posar en dubte la identitat entre el cos eucarístic de Crist i el seu cos ressuscitat, mentre que, al s XI, Guitmund d’Anvers formulà la doctrina de la impanació, la qual seguí també Berenguer de Tours. La discussió portà a l’establiment, al concili IV del Laterà (1215), de la doctrina de la transsubstanciació, que Tomàs d’Aquino fonamentà filosòficament a partir de la teoria aristotèlica de la substància i els accidents. La transsubstanciació s’imposà entre els catòlics a partir del concili de Trento, que condemnà la doctrina luterana de la consubstanciació, hereva de la de l’esmentada impanació. Des d’aleshores hom ha identificat sovint, erròniament, a l’Occident catòlic, la doctrina de la transsubstanciació amb la de la presència real, bé que aquesta és afirmada també no sols per les esglésies ortodoxes, ans també pels anglicans i els luterans. A diferència de Luter, tanmateix, Zwingli afirmà que el pa i el vi sacramentals només representen el cos i la sang de Crist, mentre que Calví mantingué una posició intermèdia, entre ambdues interpretacions —real i simbòlica— de la presència eucarística, en insistir en el caràcter espiritual d’aquesta presència.
f
Cristianisme