La presó perpètua adopta formes i denominacions diferents segons la jurisdicció de cada país, i en molts casos inclou la possibilitat de la concessió de llibertat condicional un cop acomplerta una part de la pena.
A l’Estat espanyol estigué en vigor del 1822 al 1928 i inicialment fou anomenada treballs perpetus, per tal com consistia més en treballs forçats que no pas en la reclusió. El 1848, quan s’implantà la pràctica de lligar el reu amb una cadena i els treballs eren realitzats al penal, adquirí la denominació de cadena perpètua. La reforma del codi penal del 1870 introduí la possibilitat d’indult als 30 anys. El 1923 el general Primo de Rivera no inclogué la cadena perpètua en el codi penal, com tampoc ho féu el franquisme el 1944. Ambdós règims dictatorials introduïren, però, la pena de mort. Durant el franquisme, la màxima durada de la pena de presó era de 30 anys, durada que es mantingué després de l’establiment de la monarquia constitucional (1978).
L’any 2003 una reforma del codi penal impulsada pel govern del Partido Popular amplià la condemna a 40 anys per als delictes molt greus (especialment per a determinats presos d’ETA). Al gener del 2015 el govern del PP aprovà la figura de presó permanent revisable, que s'aplica en els següents supòsits: víctimes menors de 16 anys o vulnerables, agressió sexual prèvia, pertinença de l'agressor a una organització criminal, reincidència en l'assassinat, víctima membre de la Corona o cap d'estat i genocidi o crims contra la humanitat.