preu

precio (es), price (en)
m
Economia

Relació de canvi entre dos béns econòmics, és a dir, nombre d’unitats d’un bé X que cal lliurar per a obtenir una unitat d’un altre bé Y.

En el llenguatge habitual, el preu d’un bé es refereix al nombre d’unitats de diner que cal lliurar per a obtenir una unitat d’aquest bé. En llenguatge econòmic, aquesta accepció es fa equivalent a preu absolut o monetari, per diferenciar-lo del preu relatiu, on la unitat de compte no és necessàriament el diner. Les discussions sobre el concepte de preu han estat un dels eixos centrals del progrés de l’economia. Aquestes discussions poden ésser agrupades en un doble pla: l’anàlisi dels mecanismes de la determinació dels preus que s’estableixen en una realitat històrica (els preus del mercat) i l’anàlisi dels preus que haurien d’existir per a aconseguir algun objectiu ètic o d’eficiència, és a dir, un aprofitament òptim dels recursos disponibles per tal d’obtenir el grau més elevat possible de benestar material. L’anàlisi de la determinació dels preus de mercat és el tema principal de la microeconomia, també dita teoria dels preus. Aquesta anàlisi es condueix gairebé sempre amb l’ajut de la caracterització teòrica de la idea de competència. En el cas més extrem de competència o competència perfecta, se suposa que cada mercat és constituït per un nombre molt gran de petits demandants i oferents d’un bé, perfectament homogeni, que coneixen en tot moment quin és el preu (únic) existent al mercat. Els demandants (normalment, unitats de consum) i els oferents (normalment, empreses), a qui s’atribueixen uns objectius ben definits (maximització del seu benestar, les unitats de consum; maximització dels seus beneficis, les empreses), poden determinar les quantitats que estan disposats a intercanviar a cada nivell de preus. L’agregació de totes aquestes demandes i ofertes individuals defineix, respectivament, les funcions de demanda i oferta de mercat, i aquestes determinen els anomenats preus d’equilibri, és a dir, els preus en els quals cadascuna de les demandes de mercat coincideix amb cadascuna de les ofertes de mercat. Se suposa que aquests preus d’equilibri són els que habitualment prevaldran, car qualsevol situació de desequilibri tendiria a corregir-se ràpidament: disminuint el preu quan la demanda sigui inferior a l’oferta o augmentant-lo quan la demanda sigui superior a l’oferta. La teoria de la determinació dels preus que implica el model de competència perfecta té, malgrat el seu interès com a model i valor normatiu, una incidència limitada en el món real. Formulacions teòriques sens dubte amb més valor descriptiu són la teoria de la competència imperfecta o monopolística, les diverses teories de l’oligopoli, la teoria del monopoli, etc. Mentre que en condicions de competència perfecta una variació de la producció d’una empresa no té cap efecte significatiu sobre el preu de mercat, en el cas extrem d’una empresa monopolista, és a dir, d’un únic proveïdor del mercat, aquesta, en fixar la seva producció, determina unilateralment el preu de mercat. Entre la competència perfecta i el monopoli existeixen algunes possibilitats intermèdies. Una d’aquestes és la competència imperfecta o monopolística, és a dir, una situació en què moltes empreses produeixen un producte no homogeni i en què una empresa pot afectar lleugerament el preu del seu producte diferenciat sense que això provoqui repercussions importants sobre les vendes de cadascuna de les altres. Un altre cas intermedi és l’oligopoli, és a dir, un mercat dominat per un nombre petit d’empreses, la qual cosa fa que les decisions preses per qualsevol d’elles sobre el preu o el nivell de vendes afecti totes les altres. Segons quina sigui la reacció que es preveu que tindrà cada empresa davant les decisions de les altres són possibles diverses solucions, com ara la deguda a Cournot, consistent a suposar (de fet com a conseqüència d’un mal càlcul per part de les empreses) que qualsevol variació de la quantitat produïda o del preu no afectarà les empreses rivals; la maximització conjunta dels beneficis, és a dir, la formació d’una coalició entre tots els oligopolistes que els permet d’actuar com si es tractés d’un monopoli; l’acceptació que existeix una empresa que pel volum, l’eficiència, etc. , té caràcter de líder en la fixació del preu, les altres limitant-se a prendre'l com una dada; versions molt complexes on es tracta de tenir en compte totes les possibles reaccions entre les diverses empreses i que exigeixen l’aplicació de la teoria dels jocs, etc. Una altra situació intermèdia és l’anàlisi de mercats que poden ésser competitius però on existeixen “barreres d’entrada”, és a dir, qualsevol factor d’índole tècnica, legal o econòmica que impedeix que, malgrat l’existència de bones perspectives de beneficis en un sector industrial determinat, hi entrin noves empreses. Les barreres d’entrada poden ésser aixecades per les empreses mateixes, com en el cas de la política del preu límit, és a dir, l’elecció, per part de les empreses ja instal·lades, de preus baixos, que, si bé els impedeixen l’obtenció dels beneficis mínims a curt termini, es fan màxims a llarg termini, en eliminar així l’atracció de noves empreses al sector. Simultàniament tot aquest conjunt de models teòrics que tracten de justificar els mecanismes de formació de preus, hi ha nombrosos estudis que pretenen d’explicar els mecanismes concrets que segueixen els empresaris a l’hora de determinar els preus tenint en compte que la informació de què disposen no és completa. Els estudis capdavanters en aquesta línia foren els Oxford Surveys dels anys trenta. D’altra banda, no tots els preus existents poden ésser explicats a través de mecanismes econòmics. A totes les economies existeixen nombrosos exemples de preus administrats (salaris mínims, preus agrícoles garantits, preus de béns de primera necessitat controlats, etc. ), és a dir, fixats al marge de les forces de mercat, ja sia com a resultat d’una decisió del govern amb alguna finalitat concreta —preus polítics—, ja sia simplement com a resultat del poder d’algun grup social. Una perspectiva distinta en l’anàlisi dels preus és la que, provinent de l’escola clàssica (principalment de Ricardo), ha mantingut viva la tradició marxista. L’anàlisi de Ricardo, i de Marx mateix, girava a l’entorn de la recerca d’una mesura objectiva de valor dels diferents béns econòmics, i amb aquest propòsit escolliren el treball (teoria del valor-treball). Aquesta noció permeté a Marx de derivar la seva teoria de l’explotació o de l’apropiació d’un excedent de valor per part de la classe social dominant. Els preus de mercat són sota aquesta perspectiva un reflex del valor-treball de cada bé. El problema de la transformació consisteix en això: com passar de valors-treball a preus de mercat.