Noció pròpia de l’església llatina, que preveu sols el títol amb prerrogatives d’honor i precedència (circular pel territori de la primacia amb creu alçada i presidir dintre ell les assemblees), és diferent del patriarcat oriental, que suposa vertadera jurisdicció.
A l’església llatina el títol neix per concessió papal, i es fonamenta en raons d’ordre històric, demogràfic, o, sobretot, polític.
La noció de primacia als regnes hispànics no es troba ben definida fins el 1088, que el papa Urbà II la concedí a l’arquebisbe de la ciutat de Toledo, conquerida el 1085. El papa la concedí, a instàncies del rei Alfons VI i amb el patrocini de Cluny, emparant-se amb el paper que havia tingut Toledo a l’època del regne visigòtic, sobretot a partir de les atribucions que donà a l’arquebisbe al cànon 6 del concili XII de Toledo (681), sota la inspiració de l’ambiciós arquebisbe Julià. Aquesta concessió, que s’ha mantingut fins avui dia, fou contestada primer i diferents vegades per Tarragona (a partir del 1092) i més tard pels metropolitans de Braga (1143), de Santiago (1168) i de Sevilla (1721). De totes aquestes oposicions la més constant i eficaç fou la de Tarragona; el concili de Sant Gèli (1092) reconegué la primacia de Tarragona, cosa a la qual s’oposà el papa Urbà II, si bé per no entrar en conflictes amb l’església narbonesa i tarraconense nomenà l’arquebisbe de Toledo legat seu per a totes les províncies d’Espanya, incloses la Tarraconense i la Narbonesa, per salvar així la preeminència de Toledo. Emparada en la seva antiguitat i excel·lència, Tarragona negà de nou la primacia toledana entre el 1148 i el 1159, sense que es pronunciés l’assumpte. Els concilis de Tarragona del segle XIII refermaren la primacia total i l’oposició a Toledo fins al punt que s’amenaçà d’excomunió a l’arquebisbe de Toledo si entrava amb creu alçada a la Tarraconense (1246); de fet s’arribà a excomunicar un arquebisbe toledà. L’oposició del segle XIII es manifestà sobretot arran de la conquesta i creació de noves diòcesis al Regne de València, en particular la de Sogorb. Les protestes continuaren als segles XIV i XV. El 1722 Tarragona féu nova protesta pública contra Toledo a desgrat de l’opinió de Felip V. El concili I del Vaticà I (1869-70) reconegué el títol de primat a l’arquebisbe de Tarragona, sense perjudici del de Toledo. Tot i que els documents oficials donen aquest títol a Toledo, per acord entre els dos arquebisbes en les relacions entre Toledo i Tarragona cap d’ells no usa mai el títol de primat i l’arquebisbe de Tarragona utilitza normalment el títol de primat de les Espanyes i el de Toledo el de primat d’Espanya.