A part l’imperi llatí de Constantinoble, el més important fou el regne llatí de Jerusalem, que dominava, amb diverses relacions de dependència, els principats d’Antioquia, Tiberíades, Galilea, els comtats d’Edessa, Trípoli, etc. Balduí de Lorena fundà la primera sobirania llatina a Edessa (comtat d’Edessa), a la qual succeí, després d’un llarg setge, la d’Antioquia (principat d’Antioquia) a càrrec de Boemond de Tàrent (1098). Amb aquest començaren les lluites contra els emperadors grecs, que reclamaven la sobirania sobre el principat i que els fou reconeguda per la pau del 1108; els emperadors successius obtingueren amb dificultat l’homenatge feudal dels prínceps. Presa Jerusalem (1099), Jofré de Bouillon fundà el regne, però no volgué ésser coronat rei. El primer titular fou el seu germà i successor Balduí I (1100-1118). La monarquia fou electiva, bé que, de fet, romangué dins una mateixa família. Els templers i els hospitalers eren els encarregats de la defensa de les fronteres contra els musulmans egipcis i contra els turcs seljúcides, els quals s’apoderaren d’Edessa (1144). La continuació de les croades amb èxits bastant precaris i les rivalitats i ambicions dels prínceps afebliren els governs dels principats, que anaren caient sota el poder musulmà. Saladí volgué fer un gran imperi turc i, després de triomfar a la batalla de Tiberíades (1187), obligà Jerusalem a capitular. El rei, Guiu de Lusignan, passà a ésser rei de Xipre, on conservaren el títol del regne de Jerusalem; aquest quedà reduït a una faixa de la costa, entre Jafa i Tir. L’hereva dinàstica del regne es casà amb l’emperador germànic Frederic II, el qual tractà amb el soldà d’Egipte, entrà a Jerusalem i s’hi coronà (1229). Però la seva nova absència i les dissensions entre els barons feren que la ciutat es perdés definitivament, presa pels turcs de Coràsmia (1244). Els drets del regne foren cedits a Carles d’Anjou (1277) i el títol restà unit als del regne de Nàpols. La ciutat d’Antioquia fou presa pel soldà Baybars (1268), mentre que Qalaûn ocupà la resta del territori i també Trípoli (1288). La darrera ciutat llatina, Sant Joan d’Acre, la prengué Malik o Halil Ašraf (1291). En les qüestions dels principats llatins havien intervingut sempre les flotes de Pisa, Venècia i Gènova. Prestaven auxili en canvi de concessions comercials: privilegis de duana, establiment de magatzems, etc. El principal port per al comerç amb l’Occident fou Trípoli, d’on fou exportada la canya de sucre a Sicília. Foren també importants les indústries tèxtils i del vidre. En l’aspecte cultural tingueren una certa fama les escoles de filosofia i medicina.