És la fórmula establerta al s. XIX d’allò que, al s. XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l’autodeterminació o d’autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l’aspecte dinàmic, en l’ordre polític, del reconeixement de l’existència de la nació o del fet nacional. Malgrat la importància pràctica d’aquest principi, que domina la reestructuració política de l’Europa del s. XIX, fins i tot a la independència de l’Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s. XX, tant a l’hora de la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com reflecteix el tractat de Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al moment de la descolonització dels territoris de l’Àfrica i l’Àsia a la segona meitat del s. XX, és evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació ha estat subjecta al joc d’interessos interns dels estats i de la societat internacional. La manca d’uns criteris clars a l’hora de detectar i de reconèixer l’existència d’una nació ha fet, i continua fent, que la plenitud institucional no sempre fos possible, en qualsevol de les modalitats històriques existents, per a totes les nacions. La teoria de la nacionalitat, i del principi que se'n deriva quasi necessàriament, s’inicià a la primera meitat del s. XIX, i és el resultat de les idees de la Revolució Francesa esteses per Europa i, alhora, de la reacció contra l’expansionisme de la França revolucionària i, més concretament, la napoleònica. Tot un corrent, perceptible en tots els àmbits de la cultura europea de l’època romàntica, contribueix a la defensa i divulgació de la nacionalitat, que assoleix nivells filosòfics, polítics, literaris i fins i tot religiosos. A Itàlia, especialment, i com a impuls cap a la unificació, Mazzini establí unes bases que portaren la doctrina del principi de la nacionalitat a voler assumir una precisa configuració jurídica, pas que féu Mancini, per a qui la nació, i no pas l’estat, representa, a la gènesi dels drets internacionals, la unitat elemental. Per a ell, doncs, haurien d’ésser les nacions els subjectes de l’ordenament jurídic internacional i no pas els estats, de manera que sigui “un subjecte natural i necessari el qui substitueixi un subjecte artificial i arbitrari”. Aquesta versió jusnaturalista, impregnada, alhora, de l’element voluntarista que Mancini li conferia, donà una substància i una càrrega ètica, més enllà del jusnaturalisme abstracte i immobilista, al principi de les nacionalitats que l’ha fet operatiu especialment fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. Seria erroni, però, de voler aïllar de les estructures reals de tot ordre la concepció sobre la nacionalitat i el seu esdevenir cap a fórmules polítiques institucionalitzades, fins a transmutar-la o acomplir-se en estat. El principi no operà i no operarà mai per ell mateix, ni s’imposa tot sol en favor de les nacionalitats contra els interessos dels estats i de les forces que dominen a llur interior, com tampoc als interessos i a les forces que són presents en el camp internacional. Actualment, malgrat la realitat i vigència de les nacionalitats i llur renovellada dinàmica política, en molts casos fortament qüestionadora d’estructures estatals inadequades a les realitats, el concepte mateix de nacionalitat apareix bandejat dels grans texts de declaracions universals, on és substituït pel més ambigu encara, i molt menys significatiu, de “pobles”, respecte als quals és proclamat el principi d’autodeterminació. D’aquesta manera, i per aquest camí distorsionador, és possible de veure accedir fins a la independència total, nivell màxim de plenitud de la nacionalitat, entitats de migradíssima població (menys de 100 000 habitants, de vegades), perquè així convé als interessos de la potència que les colonitzava, mentre malden molt dificultosament per aconseguir drets identificadors mínims nacionalitats molt més sòlides, tant per arrelament històric, com per estructura socioeconòmica apta, com per consciència nacional desenvolupada i específicament manifestada.
m
Política
Dret