Conegut des de temps antic (Abelard, els escolàstics i G. Bruno, entre altres, n'oferiren diverses formulacions), aquest principi fou enunciat en la seva forma més madura per Leibniz: “cap fet no pot ésser ver o existent i cap enunciat no pot ésser vertader, si no es dóna una raó suficient perquè sigui així i no altrament”. Relacionat amb el principi de causalitat —tant l’eficient com, sobretot, la final— i, per alguns, àdhuc amb el principi de no-contradicció (contradicció), el principi de raó suficient inclou diversos aspectes: un de logicognoseològic, un altre d’ontològic i fins i tot un tercer de psicològic o psicognoseològic. La manca d’una clara dilucidació i diferenciació d’aquests aspectes es deixa sentir, per exemple, en Ch. Wolff i els seus seguidors en llur definició de raó suficient com “allò a partir de què hom entén per què quelcom existeix”; així mateix, la multivocitat del principi en qüestió és palesa en la distinció que Schopenhauer estableix entre quatre possibles aplicacions d’aquest principi (a l’esdevenir, al coneixement, a l’ésser i a l’obrar), distinció que cal relacionar, d’altra banda, amb la doble aplicació del principi a l’ésser real i a l’ésser possible, en el segon cas dels quals aquest esdevé no sols ontològic, ans també lògic (en el sentit d’afirmar la connexió interna que la veritat del judici té, d’una banda, amb el judici mateix i, de l’altra, amb la raó suficient). Heidegger, en fi, ha subratllat l’abast metafísic del principi de raó suficient en relacionar-lo amb el problema del fonament (Grund) del real, d’allò que resta com a rerefons, sempre fosc —només al·ludit, mai manifest—, de les coses. En un ordre lògic, i en contraposició a aquest principi, hom parla també d’un principi de raó insuficient, dit també principi d’indiferència, segons el qual, atès que hom desconeix les diferents maneres en què pot donar-se un esdeveniment, no hi ha raó suficient per a inclinar-se a favor d’una possibilitat i no d’una altra; aquest principi té una certa relació amb la paradoxa de l'ase de Buridan (Jean Buridan).
m
Lògica