Concepte molt modern, de fet no apareix a l’òpera fins molt avançat el segle XIX. Fou a mitjan segle XX que els aspectes visuals adquiriren una autèntica rellevància, gràcies a Edward Gordon Craig (1872-1966) i Adolphe Appia (1862-1928), amb la seva anàlisi de les òperes de Wagner. El salt qualitatiu fonamental el donà Wieland Wagner (1917-1966), net del compositor, el qual introduí un estil de representació essencialment simbolista. L’espai escènic s’estructurava a partir d’una forma matriu, sovint monumental, que semblava flotar en l’univers: una figura el·líptica inclinada a L’Anell del Nibelung o un immens monolit fàl·lic aTristany i Isolda.
Aquesta tendència escènica germànica, que hom aplicà també a l’òpera italiana, provoca una reacció a Itàlia cap a la recerca d’una alternativa pròpia, materialitzada en els espectacles de Luchino Visconti, amb els quals si bé no pretén la reconstrucció històrica de l’òpera romàntica, intenta preservar l’esperit i l’atmosfera del Romanticisme per una via raonable a mitjan segle XX. El resultat és original i equidistant del procés d’abstracció intel·lectual de Wagner i de la tradició interpretativa en ús fins aquell moment.
L’òpera esdevé així un dels camps d’acció predilectes dels directors de teatre, i el metteur-en-scéne comença a erigir-se en un dels protagonistes de l’espectacle. Així, s’entrecreuen moltes tendències: l’escenògraf txec Josef Svoboda s’inclina pel simbolisme mitològic d’Appia i altres s’apunten a un esteticisme refinat que també donarà fruits importants i que ja no té res a veure amb el realisme arqueològic anterior. Els anys seixanta suposen l’entrada a l’escena lírica de Jean Vilar, Jean-Louis Barrault i Maurice Bejart. Posteriorment, destacarà Giorgio Strehler.
Per la seva banda, el Festival de Bayreuth convidà directors molt controvertits com Patrice Chéreau, Harry Kupfer o Götz Friedrich. A Berlín, el nou alè vingué gràcies a la Komische Oper, que Walter Felsenstein convertí en un centre d’investigació de primer ordre. El nou concepte orgànic de producció permeté revisar les obres més significatives del repertori, així com recuperar moltes obres considerades de difícil representació. En aquest sentit destacà el treball de Peter Hall al Festival de Glyndebourne i el de Jean-Pierre Ponnelle a Zurich, on reciclà les òperes de Monteverdi.
Molt més radical és Peter Sellars, el qual transcriu en un llenguatge actual els mites universals de l’òpera haendeliana, així com en les seves posades en escena d’òperes de Mozart. Cal esmentar també el treball de Jorge Lavelli al Festival d’Ais de Provença i els noms de Luca Ronconi, Lluís Pasqual i Núria Espert, reclamada sovint per la Royal Opera House i la Scottish Opera.
Finalment, cal esmentar la freqüència amb què la moderna posada en escena d’òpera ha modificat l’època de l’acció prevista en el llibret per tal d’acostar-la o identificar-la sigui amb l’època en què fou escrita l’obra, sigui amb l’època actual.