El producte bituminós, que és anomenat també betum, pot ésser classificat en asfalt i quitrà, segons que provingui, respectivament, del petroli (ja sigui per un procés natural, ja sigui per destil·lació artificial) o de carbons naturals (especialment hulla), fusta, ossos, etc., per destil·lació seca.
Per tal de facilitar-ne la manipulació, l’adhesió a la màxima superfície d’àrid i el pas posterior a un estat de consistència que li permeti de resistir les càrregues del trànsit amb deformacions elàstiques, cal que el producte bituminós tingui una viscositat baixa al moment d’ésser aplicat a l’obra, la qual cosa pot ésser aconseguida escalfant-lo entre 100°C i 150°C, o emprant-ne dissolucions en un solvent volàtil (betums fluïdificats) o emulsions en aigua; les seves propietats primitives són recuperades, respectivament, per refredament, per evaporació del solvent (és anomenat temps d’adob el que cal perquè el betum fluïdificat perdi el seu solvent) o pel tallat de l’emulsió amb separació de l’aigua. Les característiques tecnològiques dels betums varien per l’addició de certs productes (cautxú, etc.), alguns dels quals, els anomenats activadors, augmenten l’adhesivitat del betum amb l’àrid i n'eviten els desplaçaments per part de l’aigua.
Els productes bituminosos són sotmesos a diversos assaigs per tal de caracteritzar-los i de conèixer-ne les propietats relacionades amb la seva manipulació a l’obra i el seu comportament en el paviment sotmès a les càrregues del trànsit i a l’acció dels agents atmosfèrics: consistència (viscositats absoluta i relativa, penetració, ductilitat, punts de remolliment i de fragilitat), susceptibilitat, envelliment i adhesivitat del betum amb l’àrid, relacionada directament amb la durada del paviment i valorada per l'assaig de Riedel i Weber i per l'assaig d’immersió-compressio.