Algunes religions primitives han conegut i coneixen encara, sobretot com a reacció contra els colonitzadors, personalitats profètiques que han predicat el retorn als costums tradicionals i han preconitzat una nova independència política després de la desfeta dels colonitzadors. Cal interpretar també com a profetisme la predicació i l’obra dels grans reformadors religiosos: Buda, Zoroastre i, sobretot, Mahoma. Una important i original manifestació d’aquest fenomen és la que apareix a l’Antic Testament. Les diverses denominacions —vident (rō'eh), contemplant (hōzeh) i cridat (nābī)— ajuden a definir aquest fenomen complex. Les formes extàtiques primitives, usuals entre els fenicis o cananeus, començaren a desenvolupar-se vers el segle XI aC: hom troba les colles de profetes participant en les festes populars dels santuaris.
A l’època dels reis, formaven part del personal fix al servei del temple o de la cort, amb missió de participar en el culte, de respondre a les consultes i d’orientar la fe i els costums d’Israel. Els ambients d'Elies i Eliseu suposen comunitats de deixebles que vivien pobrament fora de les poblacions. A poc a poc abandonaren les músiques i les danses extàtiques per comunicar els seus missatges de paraula, sovint en poesia, acompanyant-la sovint amb accions simbòliques.
Cap al segle IV aC, els abusos de falsos profetes que desencaminaven el poble feren caure en descrèdit la institució fins a desaparèixer. Al llindar del Nou Testament començà a renéixer: comunitats de baptistes (esseni) retornaren al desert i predicaren la puresa i la conversió. Sobresurten les figures de Joan Baptista i de Jesús, aclamats com a profetes. En la primitiva comunitat cristiana fou un carisma normal. Elements profètics enriqueixen la literatura apostòlica i apòcrifa (apocalipsi, Hermes) i impulsen grups herètics, com el mil·lenarisme i el montanisme, que valoren la profecia i la inspiració contra l’autoritat jeràrquica. Anuncis de la imminència del retorn de Crist i del judici final caracteritzen la major part de la literatura i predicació medieval.
Amb l’obra de Joaquim de Fiore el profetisme esdevingué, al segle XIII, un element discriminant de controvèrsies polítiques i religioses, sobretot en la lluita entre franciscans conventuals i espirituals (franciscà), (espiritual). Al segle XIV començà a ésser substituït per breus escrits admonitoris, sovint de difícil comprensió (el Liber horoscopus de Giovanni da Rupescissa) o per predicacions apocalíptiques i confraries de flagel·lants (Vicent Ferrer). El moviment, després del Renaixement, quedà relegat a grups més o menys sectaris i ha perdurat fins avui (adventisme).