pronom personal

m
Gramàtica

El que es refereix a la persona gramatical del discurs.

Els pronoms personals tenen una funció substantiva, constitueixen un sistema coherent, que expressa d’una manera directa els dos camps referencials enfrontats en el discurs (locutor-interlocutor) i d’una manera indirecta el tercer camp referencial (allò de què es parla). Els de menció directa (1a i 2a persones) no necessiten la distinció de gènere. Els de menció indirecta (3a persona) necessiten especialització de formes, i són els únics pronoms en el sentit etimològic de “mot que substitueix el nom”. Els pronoms personals són els únics mots que han conservat restes de la declinació llatina, és a dir, diferències de forma que corresponen a les funcions de subjecte o de complement.

Pronoms personals febles
darrere el verb davant el verb
formes pronominals plenes reduïdes reforçades elidides
1a persona singular me ’m em m’
acusatiu
datiu
masc fem
plural nos ’ns ens -
2a persona singular te ’t et t’
plural vos us - -
3a persona singular se ’s es s’
lo ’l el l’ acusatiu masc
la - - l’ acusatiu fem
li - - - datiu masc fem
plural los ’ls els -
acusatiu masc
datiu masc fem
les - - - acusatiu fem
neutra ho - - -
adverbials hi - - -
ne ’n en n’

El català té uns pronoms personals tònics o forts, que fan de subjecte (usats simplement) o de complement verbal (precedits de preposició): jo, mi, tu, ell, ella, nosaltres, nos, vosaltres, vós, ells, elles, si. I uns pronoms personals àtons o febles, que fan de complement i poden anar darrere el verb (formes plenes, precedides de guionet quan el verb acaba en consonant o u; o formes reduïdes —els que en tenen—, apostrofades quan acaba en vocal altra que u) o davant el verb (formes reforçades, sense guionet, quan el verb comença en consonant; o formes elidides —els que en tenen—, apostrofades, quan comença en vocal o h). Els pronoms de 1a i 2a persones són usats indistintament per a substituir tant el complement directe (acusatiu) com l’indirecte (datiu), sense distinció de gènere; els de 3a persona tenen distinció de gènere en el singular i el plural per a l’acusatiu, però no en tenen, en el singular i el plural, per al datiu. La combinació de dos pronoms febles es fa segons unes normes. Fórmula general combinatòria: se + 2a p + 1a p + 3a p (datiu + acusatiu) + ho + ne + hi; seguint l’ordre de la fórmula, sempre cap a la dreta, tota combinació de dos o més pronoms febles és gramaticalment possible. El datiu va abans de l’acusatiu, i aquests dos, abans dels complements circumstancials. Hi ha, però, algunes excepcions: així la combinació de li + el, la, els, les, en què li es redueix a hi i es col·loca després dels altres (l’hi, la hi, els hi, les hi. ex: El rellotge / la ploma / els rellotges / les plomes / l’hi / la hi / els hi / les hi / tornaré); així mateix la combinació de l’acusatiu dels pronoms de 1a o 2a p amb el datiu de 3a, que es transforma en hi (ex: M’hi/ens hi/t’hi/us hi/van presentar [a ell, a ella, a ells, a elles]); finalment se n’exceptuen els pronoms en funció reflexiva (ex: Se’t / se us / se’m / se’ns / se li / se’ls / va malmetre la collita. Te’m / te’ns / poses al davant. Us em / us ens / poseu al davant). Els pronoms me, te, se adopten sempre aquestes formes plenes, llevat quan van davant de ho, hi, cas en què adopten les formes elidides m’, t’, s’, tant si la combinació va davant com darrere el verb (ex: Me la poso. Te’l trec. Se’n recorda. Dona-me’l. Treu-te-la. Volia treure-se-la. M’ho crec. Porta-m’ho. T’hi poses bé. Acostuma-t’hi. S’ho pensa. Pot fer-s’ho tot sol). Si el primer pronom no és cap dels tres anteriors, adopta la forma que adoptaria, si anés tot sol amb el verb (ex: Ens el compra. Donar-nos-el. Canvieu-vos-la. Us el donarà. Es tracta de regalar-los-els).

Taula de les combinacions de dos pronoms personals febles

Quan la combinació va anteposada al verb, el segon pronom adopta la forma reduïda, si en té, quan el primer acaba en vocal, o l’elidida, quan el verb comença en vocal; quan va posposada al verb, el segon pronom adopta la forma reduïda, si en té, i, si no en té, adopta la forma plena, precedida d’un guionet, llevat lo, los, ne darrere els pronoms acabats en -s (nos, vos, us, los, les), que prenen les formes reforçades el, els, en en lloc de les plenes. Semblantment, també, me, nos, darrere vos, us, prenen les formes reforçades em, ens (ex: Me’l poso. Te’n regalaré un. Se n’adona. Intentava de prendre-me’l. Endueu-vos-la. Mengeu-vos-el. Doneu-nos-en. Poseu-vos-ens al davant). En el cas de poder elidir dues vocals neutres en la combinació de dos pronoms, tant al davant com al darrere del verb, hom elideix sempre la segona, és a dir, la del segon pronom; en la pràctica, l’apòstrof va sempre tan a la dreta com sigui possible (ex: Se’n desentén. Se n’ha desentès. Me n’hi vaig). Casos especials: se no s’apostrofa davant de us (ex: Se us posa bé la cosa); se, davant de verb començat en s, c, es manté preferentment se, en lloc de es (ex: Se situa. Se celebra); el, combinat amb en fa l’en (no le’n), perquè no existeix la forma le (ex: Fa temps que exerceix aquest càrrec: aviat l’en trauran); no és admissible la combinació de ho amb ne, hi, ni de dos ne o dos hi (ex: Treu això d’aquí: treu-ho d’aquí/treu-ne això. Porta això a casa: porta-ho a casa/porta-hi això. Duen llibres del magatzem: en duen llibres/en duen del magatzem. Van a Mallorca amb avió: hi van amb avió/ hi van a Mallorca); en les perífrasis verbals (amb verbs auxiliars o modificatius), els pronoms poden anar al davant o al darrere, però no repetits: Ho vaig encarregar/vaig encarregar-ho. Ho volen fer/volen fer-ho. L’has de comprar/has de comprar-lo. No: Ho haig de fer-ho). En la combinació de tres o més pronoms, davant del verb, el primer pronom s’escriu tot sol i els altres també, si no s’han d’apostrofar; al darrere del verb, s’escriuen tots entre guionets, llevat que hi hagi d’haver alguna apostrofació (ex: Se me’l posa. Posar-se-me’l. Se te n’hi ficaran moltes).