En poden ésser objecte totes les coses corporals, mobles o immobles i, menys rigorosament, també els béns i drets patrimonials. Objecte de l’atenció de l’economia i de la política, el seu reconeixement, les limitacions i el caràcter públic o privat i fins i tot la seva negació, són a la base de les teories sociopolítiques. El concepte, gairebé il·limitat en el dret romà (on incloïa el poder d’abusar de la cosa i destruir-la), ha tingut grans transformacions, fins a les actuals legislacions socialistes, que només admeten la propietat privada dels béns de consum i posen en mans de l’estat, col·lectivitat o societat la dels mitjans de producció; corrents més moderats n'impedeixen l’abús o la limiten en virtut de la seva funció social, acceptant el dret d’expropiació en benefici de la comunitat o imposant als propietaris l’obligació de determinades conductes positives (obligació de llogar habitatges deshabitats, de conrear camps, etc). El dret vigent a l’Estat espanyol, en aquesta línia moderada, preveu encara d’altres limitacions basades en l’interès privat, com és ara les anomenades relacions de veïnatge. Hom esdevé propietari mitjançant el lliurament fet en virtut d’alguns contractes o negocis jurídics (compravenda, permuta, donació, etc), per herència o per l’accessió o incorporació de coses, per llur ocupació, troballa o prescripció adquisitiva, o per usucapió. Repartida entre distintes persones, rep el nom de copropietat o condomini.
f
Dret civil