Es distingeix de la futurologia en el fet que no pretén de fer pronòstics. També es distingeix de la previsió en el fet que aquesta considera el futur immediat partint dels precedents, analogies i extrapolacions. Previsió i prospectiva es complementen. Les cinc característiques de la prospectiva són: veure al lluny, és a dir, concentrar l’atenció amb intensitat sobre l’esdevenidor llunyà; veure amb amplitud, o sia mirar amb visió global i multidisciplinària d’equip, superant la visió parcial i limitada de l’especialista; analitzar en profunditat, és a dir, interessar-se més per les situacions que pels esdeveniments i emprendre en consideració els factors determinants i llurs tendències; assumir riscs, cosa que vol dir que les decisions han d’ésser sovint agosarades i enfrontades responsablement; pensar en l’home, o sia interessar-se sobretot per les conseqüències que les noves tècniques i els esdeveniments poden exercir sobre les persones humanes. La investigació prospectiva s’aplica a tota mena de problemàtiques i d’empreses. Els estudis sobre antropologia prospectiva (Rubio Carracedo, 1973) obren perspectives de futur a l’estudi dels éssers humans. El 1974 fou celebrat a Barcelona el primer simposi de prospectiva. Les reunions internacionals i els informes del Club de Roma (Límits al creixement, 1972, i Estratègies per al futur, 1974), són exemples de la prospectiva en acció. L’estudi del futur ha entrat ja a les universitats nord-americanes. Worlds in the Making (1970) n'és un llibre de text.
f
Filosofia
Psicologia