Corresponia normalment als termes genèrics de regió, nació. Més tard el mot es referia només als territoris d’ultramar tributaris de Roma, regits per dret de conquesta per una lex provinciae o base administrativa, adaptada i corregida per cada nou governador amb edictes propis. De primer foren regides per magistrats elegits, als quals més tard hom afegí dos pretors addicionals (el 197 aC per a la Hispània); posteriorment hom recorregué al sistema de la prorogatio o assignació per sorts de cadascuna de les províncies als magistrats i quan cessaven del càrrec; al darrer segle de la república foren sovint assignades amb plebiscit (a Pompeu, a Cèsar, etc). Durant l’imperi Romà hom distingia entre província senatorial o proconsular, regida per un procònsol, i província imperial, regida per un legat o pretor (legatus Augusti pro praetore) i administrada financerament per un procurador. El procés de subdivisió iniciat per Domicià i Trajà s’accentuà sota Dioclecià, que dividí l’Imperi en diòcesis (diòcesi), i sota Constantí. L’ordenació provincial fou transformada radicalment a l’Occident amb l’inici de les invasions bàrbares.
f
Història