Fou especialment intens al Principat, en part pel desvetllament que hi suposaren la Guerra Gran i la Guerra del Francès, conflictes que obligaren els catalans a organitzar-se per a suplir les deficiències del govern amb organismes propis, juntes, etc. Inicialment el provincialisme es donà entre les classes conservadores catalanes, com a oposades a l’uniformisme centralista que els liberals palesaren a les corts de Cadis (1810-12) i durant el Trienni Constitucional. Això explica l’ús del català en la predicació i les publicacions de l’Església, majoritàriament antiliberal, els anys 1810 i 1820, així com el catalanisme latent en moviments absolutistes com els alçaments dels malcontents (1825-27) i dels carlins.
Gradualment, però, el camp liberal català evolucionà cap al provincialisme, en oposició al centralisme aferrissat dels governs liberals que se succeïren des del 1833 i la imposició de la divisió provincial. Aquesta suposava l’extinció del Principat i del País Valencià, al·ludits ara oficialment com “el antiguo Principado de Cataluña” i “el antiguo reino de València”. El moviment provincialista liberal es palesà en actituds com la de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, que reclamà la restauració de la corona catalanoaragonesa (1835), actitud que informà les lluites contra Espartero (Insurrecció Centralista), alhora que era defensada pels sectors moderats, com Jaume Balmes, partidari d’un “provincialisme legítim, prudent i assenyat” (1843), o Joan Prim, en la protesta adreçada a les corts (1850) per la política del govern envers Catalunya.
El provincialisme fou la base ideològica inicial de la Renaixença i desembocà, alhora que radicalitzava la seva actitud crítica davant el conservadorisme isabelí, en un moviment reivindicatiu de la nacionalitat catalana (catalanisme).