Prússia

Preussen (de)

Mapa històric de Prússia

© Fototeca.cat

Regió històrica d’Alemanya.

En la seva màxima expansió comprenia una superfície total d’uns 292 800 km2, i com a estat lliure amb capital a Berlín incloïa la Prússia Oriental, situada a l’est del corredor polonès, que tallà el territori prussià després de la Primera Guerra Mundial, Brandenburg, Pomerània, Silèsia, una gran part de la Saxònia, Slesvig-Holstein, Hannover, Westfàlia, Hessen-Nassau, les províncies del Rin i els països de Hohenzollern al SW d’Alemanya, enclavats dins el territori de Baviera. El més important dels antics estats alemanys es beneficià, malgrat la seva diversitat geogràfica, del pas de la majoria dels grans rius alemanys (Rin, Ems, Weser, Elba i Oder), com també dels dipòsits de carbó, avui pràcticament exhaurits, al Ruhr prussià, Silèsia i Renània, i de mineral de ferro a Renània-Westfàlia, Hessen-Nassau i Silèsia, riquesa minera que potencià una ràpida industrialització amb la qual Prússia se situà al capdavant dels estats alemanys com a potència econòmica i política.

La història

Per fer cara als atacs dels prussians o borussians pobladors de la regió litoral a l’est del Vístula, d’ètnia bàltica i pagans, el 1226 el duc polonès Conrad de Masòvia sol·licità l’ajut de l’orde Teutònic, en canvi del qual els oferí el país de Chełmmo (Kulm). Però l’orde, desplaçant el qui l’havia cridat, entre el 1229 i el 1295 sotmeté les terres entre el Vístula i el Nemunas (Memel), substituí la població bàltica per colons alemanys, bastí fortaleses i creà nombroses ciutats, com ara Thorn (Toruń), 1231, Elbing (Elblag), 1237, Königsberg, 1255, etc. Des d’aquesta base, durant el s. XIV dugué a terme una política d’expansió territorial i germanització: conquesta de Danzig (Gdańsk) i el ducat de Pomerèlia (1308-09), freqüents atacs contra Masòvia i Samogícia, etc. Polònia i Lituània, les víctimes de les agressions, uniren llurs forces, derrotaren els teutons a Grünwald-Tannenberg (1410) i pel segon tractat de Toruń (1466) els obligaren a cedir la Prússia Occidental i a prestar vassallatge al rei polonès per la Prússia Oriental. El 1525 el gran mestre Albert de Hohenzollern s’adherí a la Reforma protestant, secularitzà l’orde i transformà l’estat teocràtic prussià en un ducat laic hereditari. A la mort del seu fill i successor, el dement Albert-Frederic (1568-1618), Prússia, sense perdre el caràcter de feu polonès, s’uní a les possessions de l’elector de Brandenburg Joan-Segimon (mort el 1619), també de la família Hohenzollern.

Després del vacil·lant Jordi-Guillem (1619-1640), l’enèrgic Frederic-Guillem I el Gran Elector (1640-1688) sostragué Prússia de la tutela polonesa tractat de Wehlau, el 1657 i pau d’Oliva (Oliwa), el 1660—, i hi reforçà els seus poders en detriment de les assemblees de nobles i burgesos; però ni ell ni els seus successors immediats no aconseguiren unir Brandenburg i Prússia en un sol bloc territorial, malgrat les adquisicions a Pomerània (1648, 1720). Frederic III (1688-1713), per l’ajut ofert a l’emperador Leopold I, el 1701 esdevingué “rei de Prússia” (Frederic I); des de llavors el nom de Prússia s’aplicà a la totalitat dels disseminats dominis dels Hohenzollern berlinesos (Prússia estricta, Brandenburg, Pomerània, Kottbus, ducat de Kleve, Magdeburg, Minden, etc.), que constituïen, per la seva extensió i per l’exèrcit creat pel Gran Elector, el més poderós estat, després d’Àustria, del Sacre Imperi Germànic. Frederic-Guillem I el Rei Sergent (1713-40) prosseguí la transformació de Prússia en un estat centralitzat, militarista i burocràtic, fent del seu exèrcit un dels més nombrosos i disciplinats d’Europa (instauració del servei militar obligatori per als camperols, etc.); aquest fou el més eficaç instrument de Frederic II (1740-86), amb què arrabassà Silèsia als Habsburg vienesos (guerres de Successió d’Àustria i dels Set Anys) i la Prússia Occidental a Polònia (primer repartiment de Polònia, 1772). La Prússia de Frederic II, ampliada territorialment, enriquida gràcies a un programa econòmic mercantilista (protecció a les manufactures i a la mineria, intensificació de la colonització interior iniciada a la darreria del XVII, etc.) i superficialment modernitzada (reforma de l’administració de justícia, llibertat religiosa), adquirí el rang de potència europea, al costat de França, Anglaterra, Rússia i Àustria, i començà a disputar a aquest últim país la direcció de l’imperi Germànic. Frederic-Guillem II (1786-97), recollint fruits de la política del seu antecessor, incorporà a Prússia els marcgraviats de Bayreuth i Ansbach (1791) i Posnània i Polònia central (segon i tercer repartiments de Polònia, 1793 i 1795).

Llevat d’un parèntesi d’onze anys (1795-1806), Prússia adoptà una actitud combativa enfront de la França revolucionària i napoleònica. Les derrotes de Jena i Auerstedt (1806), la subsegüent ocupació de Berlín i les dures condicions del tractat de Tilsit (1807), pel qual l’estat prussià perdé la meitat del seu territori, provocaren, després d’uns moments de desmoralització, una reacció positiva; el desvetllament del sentiment nacional en amplis sectors del país i els programes regeneracionistes de la intel·lectualitat i dels caps de l’exèrcit i de l’administració abocaren a la formació d’un exèrcit nacional, a la reestructuració de l’ensenyament i a la reforma de les estructures socials, encara plenament feudals, sense atemptar, però, contra els interessos de la noblesa terratinent (els junker). El nou exèrcit palesà la seva eficàcia expulsant del país les tropes de Napoleó i a les batalles de Leipzig (1813) i Waterloo (1815). El congrés de Viena (1814-15) reduí els dominis de Prússia a Polònia i els amplià considerablement a l’oest d’Alemanya, amb el compromís tàcit d’impedir tota temptativa revolucionària a la veïna França (precisament a aquesta zona —Saarland, Ruhr, Westfàlia— i a Silèsia es localitzaria poc després la gran indústria prussiana). L’increment del poder de Prússia exacerbà la vella rivalitat entre Berlín i Viena, alhora que aglutinà al voltant dels Hohenzollern els alemanys desitjosos de reconstruir la unitat nacional. Però els seus projectes, que comportaven la implantació d’un règim constitucional, trobaren poc acolliment en Frederic-Guillem III (1797-1840) i Frederic-Guillem IV (1840-61). Mentrestant, el Zollverein o Unió Duanera forjava la unificació econòmica, i preparava el terreny per a la posterior unificació política, a la qual contribuí decisivament Otto von Bismarck, des del 1862 ministre de Guillem I (1861-88). A partir d’aquest moment, descartada Àustria, vençuda en la guerra Austroprussiana, la història de Prússia s’identificà plenament amb la d’Alemanya.