L’ús del pseudònim, als Països Catalans, cristal·litzà sobretot al s. XVII amb el Rector de Vallfogona (Vicenç Garcia) i els imitadors: el Rector de Bellesguard (J. B. Gualbes), el Rector dels Banys (Joaquim Vives), el Rector de Pital·luga (Manuel Vega), i altres. També fou propi d’alguns erudits il·lustrats emprar diversos pseudònims: Gregori Maians, per exemple, n'emprà almenys set i Antoni de Capmany cinc. Alguns pseudònims arribaren a ocultar el nom real, com Alí Bei (Domènec Badia). Al s. XIX proliferaren els de ressonàncies medievals o trobadoresques per influència del Romanticisme; l’iniciador fou el poeta Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat), que aviat trobà imitadors —Lo Tamboriner del Fluvià (Pau Estorch), L’Almogàver del Montseny (J. Subirana), Lo Coblejador de Montcada (Antoni de Bofarull), Lo Cantor del Ter (Albert de Quintana), Lo Cantor del Francolí (Francesc Morera), Lo Trobador del Túria (Vicent Boix), Lo Trobador de Montserrat (Víctor Balaguer), Lo Joglar de Mallorca (Jeroni Rosselló), etc. ), algunes vegades de caràcter xaró com La Musa del Xúquer (J. Bernat i Baldoví) o, ja al segle XX, Lo Gaiter de la Muga (Carles Fages de Climent). Algunes escriptores empraren també noms medievalitzants com Agna de Valldaura (Joaquima Santamaria) o Maria de Bell-lloc (Pilar Maspons). Alguns pseudònims grotescs o populars assoliren gran renom, com Serafí Pitarra (Frederic Soler) o Jordi des Racó (Antoni M. Alcover). Algunes dones han emprat noms masculins com Víctor Català (Caterina Albert), L’Escardot (Carme Karr) o Felip Palma (Palmira Ventós). Al Rosselló han sobresortit pseudònims des del s. XIX: El Pastorellet de la Vall d’Arles (Josep Bonafont), Un Tal (Albert Saisset), i modernament, Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol). Al País Valencià alguns l’han emprat per sostreure's del cognom castellà —Constantí Llombart (Carmel Navarro i Llombart)— o per raons eufòniques com Azorín (Josep Martínez i Ruiz). Al s. XX escriptors de gran relleu es consagraren pel pseudònim: Xènius (Eugeni d’Ors), Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates), Gaziel (Agustí Calvet) o Pere Quart (Joan Oliver), i en alguns casos el pseudònim és tan poc evident que pot ésser pres per un nom real: Armand Obiols (Joan Prat). Hi ha també pseudònims col·lectius, com Friend, que podia amagar indistintament texts de Rafael Nogueras i Oller, Joan G. Gili o d’uns altres quatre periodistes, o com el mallorquí Dagesmar (Jacob Sureda, Jorge Luis Borges i Joan Alomar); una variant és el pseudònim encadenat: One (Bofill i Mates), Two (Carner) i Three (López-Picó). Pere Aldavert i Josep Carner empraren cadascun més de trenta pseudònims. En les arts plàstiques el seu ús s’ha limitat sovint als caricaturistes o bé als pintors quan han exercit com a tals; així els col·laboradors de Papitu: Nonell (Noé, Josué), Nogués (Babel), Pidelaserra (Pius), Aragay (Jacob), Labarta (Lata), etc. Feliu Elias era Joan Sacs com a crític i Apa com a dibuixant. El pseudònim és molt habitual al món de l’espectacle: Raquel Meller (Francesca Marquès), Elena Jordi (Montserrat Casals), Alady (Carles Saldaña), Salomé (Maria Rosa Marco), etc. També ha estat usat per molts dirigents obrers: Salvador Seguí fou conegut popularment com El noi del sucre, i entre altres pseudònims en aquest àmbit destaquen, Federico Urales (Joan Montseny), Gaston Leval (Pierre Piller), Diego Abad de Santillán (Sinesio García Fernández), Julià Gorkin (Julià Gómez), Dyonisios (Antonio García Birlán) i Joan del Pi (Joan Ferrer). Els pseudònims usats a Catalunya, de Josep Rodergas (1951) n'inventaria prop de quatre mil.
m
Literatura