Bé que l’exigència de cientificitat no ha estat mai absent en els estudis de la psicologia més antiga (Alcmèon de Crotona n’és testimoni, com també ho és Aristòtil mateix, malgrat la seva responsabilitat en el fet que durant els segles restessin oblidades les aportacions de l’anterior sobre el paper del cervell com a centre del pensament), hom pot distingir clarament, en la història de la psicologia, dues èpoques -sovint anomenades clàssica i científica-, diferenciables tant pel contingut com, sobretot, pel mètode d’aquesta ciència. La psicologia clàssica, també coneguda com a psicologia racional, segons la terminologia de Ch. Wolff, comportava una sistematització de les dades empíriques a partir d’uns pressupòsits purament filosoficometafísics o àdhuc simplement religiosos (dualitat cos-ànima o matèria-forma, immortalitat i llibertat de l’ànima, etc), que fou general des de les primeres filosofies gregues, passant per l’escolàstica, fins al segle XVIII.
La psicologia moderna, en canvi, arrenca del mètode quantitativoexperimental, desenvolupat al segle XIX, ha estat decisivament impulsada a partir de les investigacions de metges o fisiòlegs com F. Magendie (nervis motors i sensorials), M.J.P. Flourens (funcions del cervell) i E.H. Weber (mesura de l’estímul i la sensació), entre altres, així com de l’aportació, sobretot, de W. Wundt, fundador del primer laboratori de psicologia, i pot alhora subdividir-se en l’anomenada psicologia de les escoles (com és ara el conductisme, la psicoanàlisi, la psicologia de la forma, el funcionalisme, l’estructuralisme, etc) i en una més sintètica, i alhora més especialitzada, psicologia contemporània. Pel que fa als mètodes o tècniques diversos que hom sol emprar actualment en la psicologia, cal destacar els de caràcter clínic (recull de dades autobiogràfiques, història de cada cas, entrevistes, etc), els de caràcter experimental (proves de psicometria i de control, repetició d’experiments amb una determinada limitació de les variables per tal de mantenir els resultats constants, etc) i els de caràcter psicofísic (observació comparativa de les reaccions a un estímul variable i a un altre d’estàndard, determinació dels llindars de la sensació, valoració de les ordenacions subjectives en relació amb diferents estímuls, comprovació de la capacitat de percebre la sèrie d’increments establerts que hom afegeix a un estàndard en diversos intervals, etc).
Donada la creixent especialització de la psicologia i, d’altra banda, la interrelació com més va més palesa entre les corresponents especialitats, és difícil d’establir una enumeració correcta de les diverses branques psicològiques. Hom pot ordenar-les, tanmateix, segons llur objecte, material o formal, o segons llur mètode. Segons l’objecte material a què es refereixen, hom pot distingir entre psicologia individual, centrada en la persona com a individu, prescindint de la seva dependència del medi social (perspectiva, aquesta, que correspon, per exemple, a aspectes del psiquisme abordats per la psicofísica o per les lleis quantitatives de la sensació), i psicologia social, que estudia explícitament la interrelació d’individu i grup social i que es relaciona amb l’anterior (hom ha arribat a dir que pròpiament la primera ha de cedir el lloc a la segona) com amb la mateixa sociologia; hom pot incloure-hi també la psicologia infantil, l’objecte de la qual és l’organització de les estructures de la personalitat adulta, mitjançant el desenvolupament neurobiològic i alhora l’influx del medi (familiar, social, etc), i a la qual corresponen així mateix, bé que partint de perspectives diferents, tant la psicologia evolutiva (que engloba l’estudi psicològic de l’infant, l’adolescent, l’home adult i la persona en els seus ulteriors estadis: l’anomenada tercera edat i la vellesa), com, sobretot, la psicologia genètica o del desenvolupament; hom pot esmentar aquí, finalment, la psicologia patològica, centrada en les manifestacions psíquiques de les malalties i els desordres psicològics i més coneguda com a psicopatologia.
Segons el seu objecte formal, la psicologia es pot subdividir, d’una banda, en psicologia general, quan pretén d’establir les lleis generals del comportament i de la consciència humans, psicologia diferencial, quan estudia les característiques psíquiques d’un individu (cas en què coincideix pràcticament amb l’anomenada psicologia mèdica) o d’un grup d’individus (i hom pot identificar-la aleshores com a part de la psicologia comparada) amb referència a altres individus o grups, i psicologia comparada, originàriament entesa com a sinònim de psicologia animal, però caracteritzable també, en relació amb l’home, com a estudi comparatiu dels estats de consciència i dels tipus de comportament en diferents grups socials, races o àdhuc estadis de la vida (en el qual cas coincideix amb l’esmentada psicologia evolutiva); i, d’altra banda, es pot subdividir també en psicologia teòrica, que tracta d’establir les lleis que expliquin els fenòmens psíquics coneguts, i psicologia aplicada, que se serveix d’aquestes lleis per a actuar en un terreny concret (del qual reben el nom, respectivament, la psicologia industrial, que intenta de millorar tant l’adaptació de l’home al treball com la d’aquest al primer, la psicologia escolar, també anomenada psicopedagogia, i totes les altres branques que hom pot imaginar: psicologia comercial, de l’art, esportiva, jurídica, militar, etc).
Segons el seu mètode, la psicologia coneix, entre altres, les següents variants o especialitats: la psicologia clínica, que, amb una íntima relació amb la psiquiatria, té com a objecte l’estudi de la diagnosi, el tractament i àdhuc la prevenció de les malalties mentals, a partir de l’observació i anàlisi de casos individuals, tant normals com patològics; la psicologia de la introspecció, que se centra en l’estudi dels fenòmens conscients no exterioritzats en el comportament i que, un cop esgotada tant en la línia de l’associacionisme com en la línia estructural de W.Wundt, ha trobat continuadors en l’anomenada psicologia objectiva, dita també psicologia fenomenològica, o psicologia de l’observació, centrada en l’estudi del comportament i molt vinculada amb el conductisme; la psicologia experimental, que estudia els fenòmens psíquics servint-se del laboratori i de la psicometria, així com d’una metodologia de control, i cerca conclusions lògiques, documentades i confirmables per una repetició dels experiments; la psicologia fisiològica o psicofisiologia; la psicologia analítica, que utilitza l’anàlisi com a mètode d’investigació dels processos psíquics; i, finalment, la psicologia profunda, el mètode i nucli de la qual és la psicoanàlisi freudiana.
Menció a part mereix l’anomenada psicologia cientificoespiritual, relacionable en part amb la ja esmentada psicologia racional clàssica i caracteritzable, pel que fa al mètode, per la seva específica afirmació -d’origen estrictament filosòfic- de la decisiva importància i del paper irreductible que en tot estudi psicològic han d’ésser reconeguts a l’esperit. Tanmateix la primacia en l’àmbit de la psicologia correspon actualment a l’anomenada psicologia científica (o cientificopositiva), desenvolupada per fisiòlegs i psicòlegs professionals, molt vinculada a les investigacions biofisiològiques -i, més particularment, als estudis sobre el sistema nerviós- i caracteritzable, en contraposició a la psicologia cientificoespiritual (així com a la psicologia de la forma i àdhuc al mateix conductisme), per un rebuig de qualsevol tipus de teoria psicològica total i, consegüentment, per una orientació típicament molecular o especialitzada, aliena a síntesis interpretatives globals.
L’enfocament que predomina en l’estudi dels processos psicològics bàsics (atenció, percepció, memòria, aprenentatge, raonament, llenguatge, etc) és el de l’anomenada psicologia cognitiva, que considera aquests processos un processament d’informació. La psicologia cognitiva se serveix de l’experimentació en laboratori com a principal tècnica de recerca -per bé que hom no exclou el treball de camp- i també de la simulació amb ordinador (un clar exemple és la recerca amb models de xarxes neuronals). La influència del cognitivisme, amb les diverses variants que pot prendre, s’estén també a l’estudi de fenòmens que no són pròpiament cognitius (com les emocions o la personalitat) en altres branques de la psicologia (per exemple, en la psicologia social o en la psicologia evolutiva), i té diversos camps d’aplicació. Cada fenomen és estudiat amb les tècniques de recerca més apropiades (observació sistemàtica, enquestes, entrevistes, anàlisi de contingut, etc). En el camp metodològic s’ha produït una important expansió que afecta les tècniques de recerca, d’avaluació i d’intervenció (per exemple en psicoteràpia) i les eines matemàtiques que hom hi aplica. Aquestes últimes, desenvolupades des d’algunes branques específiques de la psicologia (psicometria, psicologia matemàtica, etc), permeten tant una anàlisi acurada de les dades obtingudes amb la investigació com el desenvolupament de models i teories formalitzats. En l’àmbit aplicat, a més de mantenir-se les àrees tradicionals d’exercici professional (salut, educació i organitzacions), n’apareixen d’altres, com els peritatges judicials i la reinserció penitenciària (psicologia jurídica), la pràctica esportiva i el seu impacte social (psicologia de l’esport), la conducció de vehicles mecànics (psicologia de la seguretat viària) o el benestar de la gent gran (psicologia gerontològica). L’acumulació de nous coneixements, el desenvolupament teòric i la diversificació de les funcions del psicòleg en l’àmbit aplicat fan de la psicologia un camp en contínua i ràpida expansió.
La psicologia als Països Catalans
Inicialment, la psicologia als Països Catalans estigué vinculada a la filosofia escolàstica, com arreu. Al segle XIX es destacà, però, Marià Cubí, que intentà de relacionar les diverses regions del cervell amb les facultats psíquiques i que fou l’introductor de la frenologia a l’Estat espanyol. En iniciar-se el segle XX el conreu de la psicologia a Catalunya havia progressat notablement i trobà sosteniment en la diputació provincial i, més tard, en la Mancomunitat de Catalunya, que el 1914 creà l’anomenat Secretariat d’Aprenentatge, primer centre que emprà la psicotècnia per a l’orientació professional a l’Estat espanyol i un dels primers del món. El 1920 la Mancomunitat creà l’Institut d’Orientació Professional (anomenat des del 1932 Institut Psicotècnic); el professor Emili Mira hi exercí la direcció del Laboratori de Psicometria i de la Secció de Psicologia fins a esdevenir director de l’Institut Psicotècnic (1932-39). El mateix 1920 la Mancomunitat creà el Laboratori de Psicologia Experimental, dirigit pel psicòleg belga Georges Dwelshauvers fins el 1924, que fou cessat per la Dictadura de Primo de Rivera, que arribà a ordenar la dissolució -que no fou efectiva- de l’Institut d’Orientació Professional. Des del 1921 se celebraren a Barcelona conferències internacionals de psicotècnia i psicologia; aquests anys aparegueren també diverses revistes, com el Butlletí de l’Escola Municipal de Deficients (des del 1919), els Annals de l’Institut d’Orientació Professional (1920), on col·laboraren, entre altres, J. Ruiz Castellà, J. M. Tallada, Josep Barbey, Lluís Trias de Bes, Emili Mira i A. Granada, la Revista de Psicologia i Pedagogia (1933), Arxius de Psicologia i Psiquiatria Infantil (1933), etc. La Guerra Civil de 1936-39 deturà aquest creixement de la psicologia catalana; l’Institut Psicotècnic fou agregat com a delegación provincial a l’Instituto Nacional de Psicología Aplicada y Psicotecnia de Madrid. Les creacions dels departaments de psicologia de les dues universitats barcelonines i la de l’Escola Professional de Psicologia (1965), la transformació dels departaments en seccions i la transformació de la secció en facultat (només a la Universitat de Barcelona, 1983), han respost a la gran popularització d’aquests estudis.