Fill de Publi Corneli Escipió. Mentre el seu pare dirigia l’exèrcit romà a Hispània, lluità contra Anníbal i intervingué a les batalles de Tessino i Cannas. Després de la derrota i la mort del seu pare i del seu oncle a Turdetània, nomenat procònsol, fou el cap de l’exèrcit d’Hispània. El 210 desembarcà a Tàrraco, que fou durant tota la guerra la seva base, i prengué ràpidament Cartago Nova (210). Seguí una política d’atreure's els caps indígenes, per exemple els ilergets Indíbil i Mandoni, que resultà molt eficaç. Portà l’ofensiva a la vall del Guadalquivir, on vencé els cartaginesos en diverses batalles entre el 210 i el 206, i aconseguí d’expulsar-los de la península Ibèrica. El 205, nomenat governador de Sicília, dugué la guerra a territori de Cartago, fet que obligà Anníbal a abandonar Itàlia, i el vencé finalment a la batalla de Zama o Naraggara (202), que acabà la segona guerra púnica. Intervingué en la guerra contra Antíoc III de Síria, amb el qual concertà una pau que a Roma fou considerada massa benèvola (190), i fou apartat de tot paper dirigent, fins que morí.