Puerto Rico

Vista del castell de San Felipe del Morro, des de la badia de San Juan (Puerto Rico)

Estat de les Antilles, associat als EUA, situat uns 80 km a l’E de la Hispaniola i constituït per l’illa homònima i les illes Vieques, Culebra, Mona i d’altres de més petites; la capital és San Juan.

La geografia

L’illa de Puerto Rico (8.897 km2) té una forma allargada i una extensió màxima de 179 km d’E a W i 58 km de N a S. El 71% de la superfície de l’illa és de terres altes, marca el relleu una serralada central que la travessa d’W a E i culmina al Cerro Punta (1.333 m). A la zona muntanyosa, petites conques deprimides (Caguaz, Cayey i Coamo) ofereixen bones terres agrícoles. Els rius són nombrosos però estacionals. Clima tropical, càlid i humit, especialment al N i l’E, que rep la influència dels alisis.

La població té la ciutadania nord-americana, però sense dret a vot en les eleccions; és principalment mestissa, amb un 20% de negres. És un país de creixement demogràfic accelerat: 370.000 h (1830), 1.554.000 h (1930), 2.210.000 h (1950), 2.712.033 h (1970), 3.196.520 h (1980), a causa de la forta natalitat (43‰ el 1943) que la política de control de naixements ha fet baixar considerablement (21,5‰ el 1973); la taxa de mortalitat és baixa (6,8‰) i per això el creixement és encara considerable, però és absorbit en gran part per la forta emigració, especialment als EUA. L’illa té una densitat mitjana de 360 h/km2, repartida irregularment, baixa a les regions muntanyoses i alta a les planes, especialment al NE, superpoblat, on hi ha la capital, San Juan, l’aglomeració urbana de la qual supera els 800.000 h. Altres ciutats importants són Bayamón, Ponce, Carolina i Caguas. Els idiomes oficials són el castellà i l’anglès i la majoria de la població (85%) és catòlica.

L’economia, que era essencialment agrícola, tendeix a transformar-se per la industrialització; la població activa agrícola ha passat del 47% (1940) al 12% (1970), i al 5% (1983-84). L’agricultura, que es basava en la monocultura de la canya de sucre, tendeix a una diversificació (cafè, tabac, bananes, cereals —arròs, blat de moro—, mandioca, moniatos, tomàquets, cocos, cítrics, ananàs, que ocupen, en conjunt, el 14,8% del país). La ramaderia és bàsicament bovina, especialment lletera, i porcina. També es destaca l’avicultura. La pesca ha adquirit una importància relativa. No obstant això, encara el 1978 l’abastament alimentari no assolí el 50%. Els recursos miners són escassos (pedra calcària, sal i, en petita escala, coure i níquel) i la producció d’energia, feble, car es redueix a la hidroelèctrica, que forneix el 0,9% de l’electricitat; tota la resta procedeix dels 5 o 6 milions de tones de petroli importat. La industrialització ha estat possible en entrar l’illa dins el sistema duaner nord-americà, que permet la lliure circulació de capitals i mercaderies entre l’illa i el continent, i pel programa (1978) del govern dels EUA, tendent a estimular el capital illenc. En 1982-83 hom hi afegí crèdits importants per deturar l’emigració als EUA, tot combatent la pobresa (que afectava el 62% de la població el 1984, quadruplicant amb excès el percentatge dels EUA), i l’atur, que afectava més d’un cinquè dels actius. Al costat de les indústries de transformació agrícola (sucrera, amb rom i melasses i alcohol, com a subproductes, conservera, del tabac, la cervesa i els brodats) s’han desenvolupat les de material elèctric i electrònic, productes farmacèutics, tèxtils, de la confecció, el paper, el ciment, el vidre, el calçat i la petroquímica. Indústries menors són les de ceràmica, joguines i flors artificials.

Les comunicacions interiors se centren en 13.762 km de bones carreteres molt transitades. Els ferrocarrils només serveixen les factories sucreres. Els contactes exteriors se centren en l’aeroport i el port de San Juan. El port és el sisè de l’Amèrica Llatina com a importador i com a petrolier, i el primer o segon pel passatge, que hi sol arribar en creuer. El turisme aporta una contribució apreciable a l’economia: 681 milions de dòlars en 1983-84, quart lloc de l’Amèrica Llatina, i segon pels visitants (1.496.400), principalment nord-americans (75%). El comerç internacional és afavorit per la zona franca de Mayagüez i, del 1982 ençà, la del port de San Juan. Hom importa principalment aliments, productes químics i metalls i transformats mètal·lics. I exporta productes farmacèutics i petroquímics, equipament elèctric i electrònic, sucre, productes de tabac i rom. Les importacions i exportacions tenen lloc principalment amb els EUA (61% i 83%, respectivament, en 1982-83). La balança comercial és favorable, i més la de turisme i la de serveis, però el signe desfavorable dels nolis, i molt especialment dels interessos de capital foraster, expliquen que la balança corrent sigui negativa malgrat la considerable aportació de transferències federals; la balança de capitals favorable, però, permet de saldar el dèficit. Aquest sector terciari és l’essencial, car ocupa el 76% dels actius ocupats.

La unitat monetària és el dòlar nord-americà. Puerto Rico és un estat lliure associat als EUA. La població té la ciutadania nord-americana, però no pot votar en les eleccions al congrés o a la presidència dels EUA. L’estat gaudeix d’autonomia interna, però els EUA es reserven les relacions exteriors, la defensa, la justícia, la direcció de l’economia i la facultat de derogar les lleis elaborades pel parlament porto-riqueny. Exerceix el poder executiu el governador, el qual és elegit per sufragi universal cada quatre anys. El legislatiu resideix en un parlament bicameral, renovat cada quatre anys.

La història

L’illa, anomenada Borinquen pels seus pobladors autòctons, fou descoberta el 1493 per Cristòfor Colom. Juan Ponce de León començà la seva colonització amb la fundació de la ciutat de Puerto Rico (des del 1521 San Juan, any en què l’illa prengué el seu nom actual). Els indis es resistiren al sistema d'encomiendas i es revoltaren el 1511 a les ordres del cacic Guarinei. Fins al segle XIX l’illa depengué econòmicament de la canya de sucre i del tràfic d’esclaus, i durant els segles XVII i XVIII fou atacada pels indis caribs i pels pirates. El 1815 l’economia s’accelerà gràcies a una reial cèdula que liberalitzà el comerç de fruites, que es desenvolupà ràpidament. La immigració canària, veneçolana, dominicana i de la Louisiana féu créixer la població i motivà revoltes autonomistes (1835) o secessionistes (1839 i 1868), que finalment obligaren el govern espanyol a concedir l’autonomia el 1897. L’any següent es constituí el primer govern autònom, presidit per Francisco Mariano de Quiñones.

Arran de la guerra hispano-nord-americana (1898) els nord-americans bombardejaren San Juan i poc després ocuparen l’illa, invasió que fou ratificada pel tractat de París (1899), pel qual hom traspassava la sobirania de Puerto Rico d’Espanya als EUA malgrat les protestes dels nacionalistes. El 1917 la Llei Jones concedí la ciutadania nord-americana als porto-riquenys. L’independentisme s’organitzà en el Partido Nacionalista, fundat el 1928 per Pedro Albizu Campos i que als anys trenta utilitzà la violència. El 1933 fou creat el Partido Popular Democrático, autonomista i fortament vinculat a l’administració nord-americana. Amb els incidents de Ríos Piedras (1935) i la matança de Ponce (1937) culminà la repressió contra l’independentisme. El 1947 els EUA concediren el dret d’elegir el governador i el 1952 fou promulgada una constitució que definia Puerto Rico com a “estat lliure associat” als EUA, i per la qual l’illa assolia l’autonomia en l’àmbit administratiu.

En 1944-68 el PPD dominà ambdues cambres i detingué el càrrec de governador. El 1967 fou convocat un referèndum sobre la continuació de l’associació, la incorporació o la independència respecte als EUA, consulta que donà una clara victòria a la primera opció (60, 5% dels vots). Tanmateix, una escissió del PPD, el Partido Nacional Progresista (PNP), que propugnava la unió total als EUA, guanyà les eleccions aquest darrer any. A partir d’aleshores, ambdós partits s’han alternat en el poder: el PNP en 1968-72, 1977-80, 1980-84, 1992-2000; i el PPD en 1972-76, 1984-87, 1987-92 i des del 2000. Al llarg del 1982 i el 1983, s’accentuaren les divisions internes dins el partit en el poder, el Partido Nuevo Progresista (PNP), produïdes pels desacords en la gestió del governador Héctor Romero Barceló. Les dissensions es materialitzaren en nombroses dimissions i expulsions. D’altra banda, el mandat de Romero Barceló estigué marcat per les acusacions de corrupció. El 1984 se celebraren eleccions, que guanyà el candidat del PPD, Rafael Hernández Colón. Aquest partit continuà mantenint el suport a la dependència política respecte als Estats Units, contrària a la posició dels partits d’esquerra. El setembre del 1989 el cicló Hugo deixà 100.000 persones sense habitatge i les illes Vieques i Culebra destruïdes gairebé del tot. L’opinió pública continuà dividida entre els partidaris d’una més estreta unió amb els EUA —liderats per l’ex-governador Romero Barceló— sota la perspectiva d’una més immediata ajuda alimentària i la percepció de garanties socials, i els qui es decanten per una més amplia autonomia en el marc de l’actual condició d’estat ‘associat’ —agrupats entorn de l’actual governador Hernández Colón— sota la perspectiva de millores econòmiques i el temor que una més estreta vinculació a les estructures nord-americanes no representi un perill per a la cultura hispana.

El febrer del 1991 el Senat dels EUA ajornà pel 1993 un projecte de referèndum sobre l’status polític de l’illa, i el març següent l’espanyol era declarat l’únic idioma oficial. El 4 de novembre de 1992 el candidat del Partit Nou Progressista (PNP), Pedro Roselló, fou elegit nou governador de l’illa. El 14 de novembre de 1993 se celebrà un referèndum sobre l’estatut de Puerto Rico: el 48, 4% dels electors es mostrà favorable al manteniment de la situació d’estat lliure associat’ als Estats Units, el 46, 2% en favor de la tesi defensada per Roselló i el PNP, és a dir integració plena als Estats Units com un nou estat de la Unió, i, finalment, el 4, 4% es mostrà favorable a la independència. Al novembre del 1996 Roselló fou reelegit governador, el qual tenia entre els seus principals objectius posar fi al tràfic de droga, causant de gran part de la delinqüència del país, i portar a terme dues iniciatives de cabdal importància per al seu govern: la privatització de la companyia de telèfons i la convocatòria del referèndum sobre l’estatus polític de l’illa. La primera topà amb la resistència dels 6.500 treballadors de l’empresa, que convocaren una vaga al juny i al juliol del 1998 i que més tard es convertí en vaga general. Així i tot, la privatització de la companyia es dugué a terme. La segona es preparava al congrés dels Estats Units des del principi del 1997 i conclogué amb la convocatòria del referèndum al desembre del 1998, que fou guanyat pels partidaris de continuar essent un estat lliure associat i no un estat federat més de la Unió. Des del 1997 els habitants de l’illa de Vieques, centre d’assaigs militars de l’exèrcit dels Estats Units, organitzaren una campanya per a posar fi a les proves militars, responsables de diversos morts i accidents. La base es tancà finalment el 2003. Al novembre del 2000 el PPD guanyà les eleccions legislatives i la seva líder, Sila María Calderón, s’imposà en les eleccions a governador. El PPD retingué el poder el 2004 per un ajustat marge, ara amb Aníbal Acevedo Vilá com a governador. L’any següent fou convocat un referèndum pel qual fou aprovada la proposta de convertir el parlament en unicameral i, a finals d’aquest mateix any, la mort del líder independentista Filiberto Ojeda Ríos en un tiroteig amb agents de l’FBI comportà una notable controvèrsia. Al llarg del 2006 i el 2007 les dificultats econòmiques de l’administració protagonitzaren la vida política de l’estat, i les mesures per a afrontar-les (entre les quals la reducció de serveis públics) causaren un considerable malestar. L’aprovació d’un discutit impost sobre les transaccions comercials i les acusacions de corrupció sobre Acevedo Vilà comportaren la derrota d’aquest en les eleccions del novembre del 2008, en les quals Luis Fortuño Burset, del PNP, fou elegit nou governador.