Puig-reig

Vista del poble de Puig-reig

© CIC-Moià

Municipi del Berguedà, al límit amb el Bages, travessat de N a S pel Llobregat.

Situació i presentació

Els límits municipals són Viver i Serrateix a l’W, Casserres, Gironella, Olvan i Sagàs al N, i Santa Maria de Merlès a l’E; al S limita amb els termes bagencs de Gaià (S i E) i Navars (S). Té com a eix el Llobregat, que corre longitudinal de N a S, el qual rep al sector meridional la riera de Merola (per la dreta) i la riera de Merlès (per l’esquerra), que constitueixen, respectivament, una bona part dels límits sud-occidental i sud-oriental del terme, i li donen forma triangular amb el vèrtex cap al S.

El terme comprèn, a més del cap municipal, el poble de Puig-reig, les caseries de Santa Maria de Merola i Sant Sadurní de Fonollet, que corresponen ambdues a les antigues parròquies del mateix nom, i una sèrie de colònies tèxtils al llarg del Llobregat: l’Ametlla de Merola, Cal Manent (denominada també Cal Riera o la Colònia Manent), Cal Marçal, Colònia Ponç, Cal Prat i Colònia Vidal i Colònia Viladomiu.

L’actual Eix del Llobregat, la carretera de Manresa a Berga, que fou construïda el 1854 i contribuí decisivament a l’expansió del poble, segueix el Llobregat per la dreta i és el principal mitjà de comunicació (el ferrocarril que unia Manresa amb Guardiola i que arribà a Puig-reig el 1885 és fora de servei des del començament de la dècada de 1970). El 1990 s’obrí la variant de Puig-reig, de l’Eix del Llobregat (C-16), que estalvia el pas per l’interior de la població mitjançant un tram de més de 5 km. El municipi disposa, a més, de dues carreteres locals: una porta a Casserres i l’Espunyola i enllaça amb la de Berga a Solsona (C-26), i l’altra duu a Santa Maria de Merlès, i enllaça amb la de Gironella a Vic.

El terreny és força accidentat i modelat per l’erosió diferencial en els estrats terciaris, disposats gairebé horitzontalment en aquesta part del Baix Berguedà. En resulta un relleu on predominen les formes rectilínies i on hom pot trobar des dels replans elevats, que assenyalen els interfluvis, fins a tot un seguit de relleus tabulars que s’escalonen cap al Llobregat. El riu corre relativament encaixat en tot aquest tram.

La població i l’economia

El primer fogatjament del 1370 dona 27 focs o famílies a la parròquia de Puig-reig i 4 a la de Santa Maria de Merola, i el 1553 n’hi havia 14 a tot el terme. Al segle XVIII hi ha una disminució de la població (119 h i 39 h el 1718, respectivament, a les dues parròquies esmentades i 109 h i 24 h el 1787); a partir d’aleshores el creixement fou espectacular: 786 h el 1857 i 876 h el 1877; gràcies a la industrialització la població arribà a 3.709 h el 1900, 4.565 h el 1920 i 5.957 h el 1936; el màxim fou de 6.279 h el 1960, moment a partir del qual començà a decréixer: 5.478 h el 1970, 5.361 h el 1981, 4.746 h el 1991 i 4.188 h el 2001, davallada causada sobretot a la crisi de la indústria tèxtil. L’any 2005 hi havia 4.197 h. El 2001 un 4% de la població ocupada treballava en el sector primari, el 33,46% en el secundari, el 13,31% en la construcció i el 45,3% en els serveis.

El terme és en gran part boscat, amb predomini de les brolles i les pinedes de pi blanc, però també s’hi troben alguns alzinars —generalment de carrasca— i, a vegades, clapes de roureda als llocs més ombrívols. Les reduïdes àrees conreades es localitzen als replans enlairats i als fons de vall. La major part de conreus són de secà: cereals i farratge, i encara queden algunes vinyes al S del municipi. El regadiu té poca extensió i es limita a algun fons de vall i als horts familiars que envolten la població i les colònies, dedicats gairebé exclusivament al consum domèstic. Al final del segle XX adquirí una importància remarcable la ramaderia, molt especialment el porcí, tot i que també hi ha aviram, oví i boví.

Puig-reig és, com la majoria de poblacions situades en el curs del Llobregat, un municipi essencialment industrial, dedicat principalment a la indústria tèxtil. De fet, el curs del riu dins el terme municipal constitueix una successió ininterrompuda de colònies fabrils que ja han quedat lligades a la història de la industrialització catalana. L’últim terç del segle XIX s’hi edificaren les colònies de Cal Prat (1871-82), Cal Ponç (1876-82), Cal Marçal (1892), Cal Vidal (1900), Cal Riera o Cal Manent (1899), l’Ametlla de Merola (1876-80) i, dins el nucli urbà de Puig-reig, Cal Cases (1892).

L’any 1956 Puig-reig era un dels nuclis tèxtils més importants de Catalunya, tenia 94.000 fusos, 12.500 telers i 2.200 treballadors vinculats, directament o indirectament, a aquest sector. Però el tèxtil travessà una crisi important i entre el 1975 i el 1986 el nombre de treballadors es va reduir a la meitat. La crisi es va notar ja els anys seixanta a Cal Cases i, durant aquests anys, provocà el tancament de les antigues empreses de les colònies de Cal Riera, Cal Vidal i de Cal Marçal, i ha repercutit a Cal Ponç i Cal Prat. Tot i la intensa davallada del tèxtil des de la dècada del 1980 encara és el sector industrial predominant. A l’inici del segle XXI la situació de les colònies tradicionals d’aquest terme és diferent segons el cas, per bé que en general mantenen la seva funció residencial. A Cal Prat, l’Ametlla de Merola, Cal Manent, Cal Vidal, Cal Ponç i Cal Marçal s’han llogat per a indústries moltes de les naus. Hom pot constatar una diversificació de la base industrial del municipi, que disposa d’indústries de construccions metàl·liques, de la fusta, de la confecció i del sector agroalimentari, entre d’altres.

El mercat setmanal de Puig-reig es fa el dissabte. Pel que fa a l’ensenyament queda cobert fins al batxillerat i la formació professional.

El poble de Puig-reig

Morfologia urbana

Aspecte de Puig-reig al voltant de l’ajuntament

© CIC-Moià

El poble de Puig-reig (455 m i 3.422 h el 2005) és al vessant de ponent del puig del Castell, amb carrers en degradació pel pendent; dominat per les restes del castell, és presidit per l’església parroquial. La part més nova s’estén a banda i banda de la carretera de Manresa a Berga. Destaca la placeta de la Creu de la Sala, on l’antiga creu gòtica, destruïda, ha estat substituïda per una de moderna, i l’eixample s’estén vers la carretera que va a l’Espunyola per Casserres. El pont de Periques, medieval, comunica les dues vores del Llobregat i modernament hom n’ha bastit un de nou al N d’aquest. La plaça Nova, que comprèn un dels espais més amplis del poble, és un dels pocs exemplars de places dures de la comarca.

El castell de Puig-reig, documentat des de l’any 907, fou ampliat considerablement als segles XII i XIII en construir-se tres nivells de muralles, que incloïen el castell, l’església i una petita vila. Situat dalt d’un turó dominava el camí ral de Manresa a Berga, a la dreta del Llobregat. Les escasses restes del castell, que correspon a l’època del trobador Guillem de Berguedà i el seu pare, són formades per fragments de muralles i part del casal casteller que als segles XVI i XVII fou adaptat com a masia.

L’església parroquial de Sant Martí de Puig-reig

© Fototeca.cat

Al nivell més baix del primer recinte s’aixeca encara l’església parroquial de Sant Martí de Puig-reig, notable exemplar del segle XII, restaurada el 1956; té una sola nau, de volta apuntada, i absis comunicats per un senzill arc triomfal de mig punt fet amb dovelles; al mur de ponent es destaca la porta d’entrada, amb tres arcs de mig punt degradats, emmarcats per una senzilla arquivolta escacada i que descansen a banda i banda sobre dues pilastres i dues columnes amb capitells decorats escultòricament amb elements geomètrics; corona l’edifici un campanar d’espadanya de dues obertures. En la restauració de l’edifici foren descobertes sota l’arcosoli situat a la nau, a la dreta de l’absis, unes interessants pintures murals romàniques, que estilísticament es relacionen amb el corrent bizantinista que arribà a Catalunya al començament del segle XIII; restaurades, es conserven in situ i són de tema marià.

Portada de l’església de Sant Martí de Puig-reig

© CIC-Moià

A la façana S s’encastà en època moderna una làpida sepulcral d’un cavaller vestit amb túnica i cota de malles, que popularment s’havia arribat a identificar amb sant Martí, i en medis cultes amb el trobador Guillem de Berguedà; aquesta làpida, que es pot datar al segle XIII, es conserva al Museu Municipal de Berga. Al Museu Diocesà de Solsona, i procedent també d’aquesta església, hi ha una lipsanoteca o reliquiari de fusta, del segle XII o XIII. El 1988 s’inaugurà la construcció d’un nou temple al N de l’església vella.

Cal Cases, situada dintre el nucli urbà de Puig-reig, és una colònia on hi ha una fàbrica reconstruïda el 1904, una torre medievalista per als propietaris i un grup d’habitatges plurifamiliars.

La cultura i el folklore

A Puig-reig hi ha diverses entitats culturals i esportives. Entre les primeres destaca la coral Polifònica de Puig-reig, fundada el 1968 amb el nom de Coral Joventut Sardanista i que el 1987 va adoptar el nom actual, la Societat Coral la Unió, creada el 1927. Cal destacar també el Museu de la Colònia Vidal, que mostra com es treballava i es vivia en una colònia industrial del principi del segle XX.

Entre els actes festius, cal esmentar la festa major de Puig-reig, el diumenge i el dilluns de Pasqua Granada. Altres festes destacables són la de Sant Martí (11 de novembre), festa patronal del poble, i, encara amb més ressò popular, la festa de Sant Antoni Abat (el diumenge més pròxim al 17 de gener), que té més de cent anys d’existència. Temps enrere hi acudia gent de tots els pobles veïns. La festa consistia, al matí, en una cercavila i benedicció de cavalleries; a la tarda hi havia una cursa de cavalls, mules i ases i, després, el joc de la cinta i el sarau. La cursa començava a la plaça de la Creu i acabava a Cal Guimbaldes. Actualment és també la festa més concorreguda. De bon matí es mata el porc i es reparteixen botifarres, pa i vi; a continuació hi ha desfilada de carrosses, majorettes, gegants i nans acompanyats d’orquestra. Pels volts de l’11 de setembre la Coral Polifònica de Puig-reig organitza el Festival Internacional de Cant Coral Catalunya Centre. Es manté amb vitalitat el cant de les caramelles per Pasqua.

El 25 d’abril es fa un romiatge a l’ermita de Sant Marçal; el 16 de juliol, un aplec a l’església del Carme de Periques; el diumenge pròxim al 30 de novembre, una caminada a Cal Pallot (6 km de recorregut), i el 30 de novembre, un aplec a l’ermita de Sant Andreu de Cal Pallot.

Altres indrets del terme

Les esglésies

La parròquia de Santa Maria de Merola, ja esmentada el 839; és situada al sector SW, a la dreta de la riera de Merola (que neix vora Casserres i fa de termenal entre Viver i Serrateix i Puig-reig uns pocs quilòmetres i desemboca al Llobregat prop de la colònia de l’Ametlla). Fou en una època remota priorat dependent del monestir de Serrateix i després fou sufragània de la parròquia de Sant Martí de Puig-reig. El primitiu edifici fou refet en època romànica i era situat prop de la riera de Merola (ja dins el terme de Viver). El 1609 hom decidí de tornar-la a bastir uns 3 km aigua avall de l’antiga església, a la dreta de la mateixa riera, prop del camí ral, al costat de l antiga torre de Merola, de defensa, una bona part de la qual ja era esfondrada al principi del segle XX. L’edifici actual és del segle XIX i té prop seu la rectoria i dues masies.

Una altra parròquia és la de Sant Sadurní de Fonollet, inicialment sota l’advocació de Santa Fe. Es troba al NW del terme, a l’esquerra de la riera de Merola, i és esmentada ja el 984. El lloc fou donat per Guillem de Berguedà als templers juntament amb Puig-reig el 1187, i esdevingué sufragani de Puig-reig al segle XIV. L’actual edifici és del segle XIII i conserva part de la construcció romànica. Prop seu hi ha excavades tombes antropomorfes. També és propera la capella del Roseret de Madrona, que fou refeta a la fi del segle XVI i que reemplaçà una antiga església de Sant Andreu de Madrona, esmentada des del 1145.

També al sector NW, a la vora de la riera de la Sala (afluent al Llobregat per la dreta) i prop de la carretera de Puig-reig a Casserres, hi ha l’església de Sant Marçal de Puig-reig, que conserva la construcció romànica; l’absis havia estat decorat amb arcuacions llombardes, i té uns petits contraforts que sostenen els murs de la nau. Davant la porta fou bastida una porxada. L’església existia ja el 1180 i prop seu hi havia unes terres que el trobador Guillem de Berguedà llegà a Poblet.

Al sector de l’esquerra del Llobregat, al NE del terme i a la vora de la riera de Merlès, prop de la masia de Cal Pallot, hi ha, enlairada, l’església de Sant Andreu de Cal Pallot. Aquesta església és un edifici del segle XII, amb una sola nau coberta amb volta de canó i coronada amb un absis semicircular a llevant. Als murs hi ha restes de pintures, consolidades l’any 1985, semblants a les del cercle de Lluçà i a l’església de Puig-reig; cal destacar-ne la porta, oberta al mur de tramuntana, amb dos arcs adovellats i en degradació coberts per una senzilla arquivolta. A la vora de l’església, hi ha, excavades a la roca, una sèrie de tombes antropomorfes. Al peu de la riera de Merlès, prop de l’església i del mas de Cal Pallot, hi ha les restes d’un vell casal moliner del segle XIII o el començament del XIV.

Més al S, a l’interfluvi de la riera de Merlès i del Llobregat, hi ha l’església de Sant Miquel de la Cortada, prop del mas de la Cortada, edifici d’origen romànic (segle XII o XIII), encara que molt modificat, que tingué funcions de sufragània als segles XVI i XVII. Prop hi ha la Cortada, que és una gran casa d’estructura clàssica del segle XVII. En aquest segle l’església fou remodelada i adaptada com a capella de la masia.

L’Ametlla de Merola

Des de l’últim terç del segle XIX, al terme municipal de Puig-reig i al peu del Llobregat, es van començar a instal·lar fàbriques de filats i de cotó que aviat esdevingueren colònies industrials. Els propietaris d’aquestes colònies van construir prop de la fàbrica i de les instal·lacions industrials (canal, resclosa, salt, turbina, magatzems, etc.) tota la infraestructura necessària per a viure: habitatges per als treballadors, botigues, casino, baixador de tren, escola, església i torres. Són conjunts urbanístics i arquitectònics únics i molt interessants.

El rosari de colònies tèxtils del terme s’inicia, al S, amb la de l’Ametlla de Merola (271 h el 2001), de l’empresa Serra Feliu. Aquesta colònia té l’origen en el molí fariner de Josep Comes i Ametlla, propietari del mas de l’Ametlla de Casserres (d’on prové el nom), molí que el 1832 ja tenia annexa una petita fàbrica de màquines de cardar cotó; el 1854 l’adquirí Mateu Serra, empresari d’una fàbrica tèxtil de Vilassar, per bastir-hi una indústria important, i el 1871, quan ja funcionava la fàbrica, es planificà la gran colònia, que el 1874 ja tenia el Carrer Vell i el canal i on es construí fins el 1928. Aviat hi hagué 800 treballadors, 300 telers i unes 70 cases i adquirí una gran prosperitat a partir d’Antoni Serra i Feliu, que el 1917 n’esdevingué únic propietari. Els habitatges pràcticament no han estat modificats, però sí la fàbrica, que fou ampliada notablement els anys setanta. Destaca l’església de Sant Mateu, un exemplar construït segons els models historicistes medievalistes l’any 1882, i el conjunt d’habitatges unifamiliars que, arrenglerats, formen carrers i places.

En aquesta colònia tenen tradició centenària els Pastorets, els quals inicialment eren representats per homes sols o dones soles (els primers documentats són els del 1887 al col·legi de les germanes dominiques). L’entitat que dóna suport a aquestes representacions és l’Associació Cultural Esplai. Dins el folklore local també cal destacar el ball de nans i cascavells, amb música popular anònima, que es fa per la festa major (8 de setembre).

Les altres colònies

Cal Manent o Cal Riera (84 h el 2001), és una colònia fundada el 1889 per la societat Manent, Vilasseca i Massana (de Manufactures Manent), que es dedicava a la fabricació de filats i teixits de cotó i també a la de fibres sintètiques i tancà el 1982.

La Colònia Vidal (69 h el 2001), o Cal Vidal, fou fundada els últims anys del segle XIX per la família manresana que li va donar el nom i es dedicava a la fabricació de teixits (Crevi) i de filatures (Catar). La fàbrica és un exemple excepcional d’arquitectura industrial; la colònia fou dissenyada per l’enginyer Vicens Vidal Casacuberta i disposa de cafè, teatre, escola, botigues i habitatges plurifamiliars i unifamiliars que formen carrers i places. Actualment hi ha el Museu de la Colònia Vidal. Aquesta colònia celebra la festa major el 25 de juliol.

Cal o Can Marçal, fundada per la família Torra el 1890, passà posteriorment a la família Pons i, des de l’any 1929, als Viladomiu. La fàbrica, paral·lela al riu i als habitatges plurifamiliars, és situada en un nivell inferior a la resta del conjunt urbanístic. Al peu de la carretera hi va créixer el barri de Cal Marçal (nom d’una antiga masia que va vendre els terrenys per a la construcció de la fàbrica) on, després de la guerra civil de 1936-39, es va construir l’església parroquial i nous habitatges.

Cal Ponç o Colònia Ponç fou fundada l’any 1875 per la família manresana Pons. Des d’un punt de vista arquitectònic i urbanístic és molt interessant. Hi ha un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievals dels propietaris, el xalet del director, l’església neogòtica de Sant Josep i el panteó familiar (obra de l’arquitecte modernista Josep Torres i Argullol), l’escola, la casa convent i el teatre. Prop de la fàbrica hi ha els habitatges plurifamiliars i la zona de serveis. Celebra la festa major el primer diumenge d’octubre.

A Cal Prat l’activitat industrial hi es documentada des del 1871, i una dècada més tard s’edificaren els habitatges dels treballadors, el cafè casino, la torre del propietari i l’església. Aquesta colònia és la seu social de la Coral Polifònica.

Les masies

A l’esquerra del Llobregat, prop del poble, hi ha l’antiga Casa Periques, àmplia edificació de pedra al costat de la qual hi ha l’església del Carme de Periques (abans de Santa Maria), romànica, que és documentada al llarg del segle XI.

Però la masia que avui es coneix amb el nom de Periques és un convent granja del final del segle XIII o el començament del XIV construït pels monjos templers, senyors de Puig-reig. És un exemple únic a tot Catalunya de l’arquitectura conventual dels ordes militars. Es tracta d’una construcció de planta quadrada, amb dues ales. Les edificacions presenten excel·lents arcs de diafragma i aparell regular, ben tallat i amb els se nyals dels picapedrers.

La casa, anomenada antigament les Comes de Puig-reig, situada a la dreta del Llobregat i davant mateix del castell, ja existia el 1200. Els seus propietaris foren batlles dels templers i també dels hospitalers. Membre d’aquest orde fou l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes (1334-46), que segons la tradició hi nasqué.

Vers Casserres hi ha l’antiga masia del Lledó, amb una capella dedicada al Roser i a santa Rita, que dóna nom a una font i a un antic molí.

Aspecte de la masia de Vila-rasa

© CIC-Moià

Altres masies del terme són el Soler de Jaumàs (amb torre de defensa i capella, a la vall de Merola), el Lledó, Visó, Trulls, la Roquera, Cal Saltet, l’Hostal Nou, Cal Feliu, Cal Bardaix, la Casa Gran de la Riera, el Grapal, Ca l’Alzina, la Cortada, Sobiraneta, Cal Pallot, la Serra, Vila-rasa, Filomera, la Serreta, Cal Rector i les Comes. La concentració de la població a les colònies industrials afavorí el despoblament de les masies.

La història

La primera referència a la parròquia de Puig-reig —juntament amb la de Merola— es troba en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, del 839, bé que el retrocés en el repoblament en 840-70 devia motivar el seu abandonament i el primer document de la seva consagració, feta pel bisbe Nantigís en època del comte Miró, assenyala el 21 de gener del 907. El terme (apendicio) de Puio Regis, dins el comtat de Berga, apareix esmentat el 974 i el castell, el 988. Passà a formar part dels dominis dels vescomtes de Berga en temps de Guillem, pare del trobador Guillem de Berguedà. Morí sense descendència, probablement assassinat vers el 1192, havent fet testament a favor de l’orde dels templers el 1187, que posseïen ja dins el terme molins de blat cedits per la corona el 1121. Aquests hi establiren la comanda de Berguedà i Cerdanya, que perdurà fins a l’extinció de l’orde el 1312. Aleshores fou incorporat al Gran Priorat de Catalunya dels hospitalers, que no degueren tenir gran cura de la seva conservació, ja que el 1585 el comanador Ramon de Verí va declarar que el castell es trobava en ruïnes i era pràcticament inhabitable. La llista de comanadors arriba, però, fins el 1805. En la darrera guerra Carlina (1872-76) es lliurà, prop de la Riera, un dels combats més sagnants de tot el conflicte (25 de setembre de 1873).