Pulla

Apúlia, Puglia (it)

Regió de la Itàlia meridional, que ocupa l’extrem SE de la península, banyada per les mars Adriàtica i Jònica i limitada a l’W amb les regions de la Lucània, la Campània i Molise.

La geografia

Comprèn les províncies de Bari, Barletta-Àndria-Trani, Bríndisi, Foggia, Lecce i Tàrent. La capital és Bari.

Geològicament és constituïda per un gran sòcol calcari que forma una gran àrea gairebé plana, caracteritzada hidrogràficament per una manca gairebé total d’aigües superficials. Hom hi pot diferenciar quatre sobreregions naturals: el Gargano, promontori calcari aplanat i recobert localment de bauxita, al S del qual hi ha el Tavoliere di Puglia, plana baixa i àrida, amb el sòcol calcari molt enfonsat, conegut també, pel nom de la ciutat principal, com a plana de Foggia. Le Murge són un altiplà (200-600 m) calcari, amb abundància de fenòmens càrstics. La península Salentina és una terra baixa, amb cadenes de pujols calcaris vorejats de zones pantanoses, avui bonificades. Una cinquena comarca seria la plana Messapica, formada per la plana de Metapont i el Tavoliere di Lecce.

Les difícils condicions naturals han donat lloc a una tradició emigratòria, si bé un fort excedent de naixements ha originat, malgrat tot, un increment demogràfic. És regió d’economia rural, on bona part de la indústria deriva de l’agricultura. Blat al Tavoliere, mentre que la vinya, les oliveres, els ametllers, les figues i les verdures es donen més al S. Fruiters i hortalisses entorn dels principals mercats de consum (Bari, Foggia, Bríndisi, Lecce). Primera regió productora de vi i d’oli d’Itàlia. Un altre recurs regional és la pesca, als ports del Gargano, Barletta, Monopoli i Tàrent. Una acció conjunta privada i estatal ha donat un fort impuls industrial al triangle Bari-Bríndisi-Tàrent. Predomina a Bari la indústria de transformació, la química a Bríndisi, i a Tàrent hom ha instal·lat el primer centre siderúrgic italià. El turisme és important a la regió dels trulli (Alberobello), mentre que les ciutats són centres de funcions terciàries (administració, comerç, banca, serveis, funció cultural).

La història

Habitada d’antic per gent procedent d’Il·líria, fou dominada per Roma fins a l’ocupació dels ostrogots i dels bizantins (550). Els àrabs l’envaïren i prengueren Bari (842), que l’emperador Lotari recuperà (871). Otó I intentà de sotmetre el territori i fracassà, com tampoc no ho aconseguí Otó II (982). Insurgits els pullesos, amb ajuda normanda, contra la dominació bizantina, foren derrotats a Canes (1018). El papa, que afavoria els normands, demanà auxili a l’emperador Enric II i, units, obtingueren algun triomf (1022). Un nou alçament dels pullesos feu que es reforcés el poder normand: Enric III els confirmà com a feudataris seus a Pulla i a la ciutat d’Aversa, i els donà Benevent, però en separà Càpua (1040-42). Es formà un comtat normand a Melfi, amb Guillem Braç de Ferro, sota el principat longobard de Salern, mentre que una altra part de la Pulla continuava bizantina. Robert Guiscard, investit duc de Pulla, Calàbria i Sicília pel papa Nicolau II (1059), acabà la conquesta amb la presa de Bari (1071) i de les ciutats del litoral. Una expedició d’Enric IV vers la Pulla no tingué efecte (1084). Succeí a Robert el seu fill Roger (mort el 1111), de personalitat feble, el qual hagué de dominar diverses rebel·lions amb l’ajut del seu germà Boemon i del seu oncle Roger I, comte de Sicília. El fill del duc, Guillem (mort el 1127), últim de la seva línia, rebé la investidura ducal del papa Pasqual II (1114). Quan morí, Roger II de Sicília es considerà el seu hereu i, malgrat algunes resistències dels súbdits, fou investit duc pel papa Honori II (1128). Reuní un parlament a Salern (1129) i adquirí el títol de rei de Sicília, independent, conservant el del ducat com a feudatari pontifici. Roger dominà amb dificultat els barons pullesos, en rebel·lió sovintejada.

L’emperador Lotari II intervingué en les qüestions i feu que el ducat de Pulla fos donat a Rainulf d’Alife en feu papal i imperial conjuntament (1137); bé que Roger s’apoderà novament del territori, contra els designis del papa Innocenci II, fins que arribaren a una pau (1139), per la qual el ducat passà a un fill de Roger. Sota Guillem I de Sicília, els barons pullesos s’aliaren amb els bizantins per tal de fer-se independents (1155), però, el triomf, l’obtingué el rei, que destruí parcialment Bari i reprengué Bríndisi, i feu la pau amb el papa Adrià IV. També Frederic I Barba-roja s’encaminà a la Pulla, però els afers de Roma desviaren l’expedició (1167). El regnat de Guillem II (mort el 1189) fou, per a la Pulla, de prosperitat, especialment en el comerç amb l’Orient, Amalfi i Venècia. També amb l’emperador Frederic II gaudí d’un bon ordre administratiu i de la protecció del sobirà, que donà lloc a la institució de fires en diverses ciutats i a moltes activitats culturals i artístiques: escoles, construcció de catedrals i castells, etc. El seu fill Manfred, vicari de Sicília a la terra ferma, sotmeté les ciutats pulleses novament alçades i derrotà les tropes pontifícies a Foggia (1254). Excomunicat per Alexandre IV, es feu amo de tota la Pulla i, després, rei de Sicília. El territori fou conquerit per Pere II de Catalunya-Aragó (1283) com a continuació de la conquesta de Sicília, alhora que s’apoderava també de Calàbria i de part del principat de Càpua, aprofitant la impopularitat de Carles I de Nàpols. Posteriorment passà a les mans de Frederic III de Sicília, que pogué defensar-lo contra els atacs angevins gràcies a l’ofensiva empresa pels almogàvers que havien restat al seu servei. Posteriorment, en passar el regne de Nàpols a Alfons IV de Catalunya-Aragó, Pulla fou novament incorporada a la corona catalanoaragonesa, i hi restà fins al tractat d’Utrecht (1713).