En el Vedes i els Brāhmaṇa, divinitat suprema en tant que sacrifici, d’acord amb la concepció dels aris vèdics, que no té cap paral·lel en cap altra tradició indoeuropea i que suposa l’estima incondicional per la generositat absoluta.
Només a l’època tardana dels sistemes filosòfics (darśana) es converteix en un principi de consciència inactiu que només pot actuar reflectint-se en la seva contrapart activa, prakṛiti, la natura universal.