La geografia
Format per un desert pedregós amb només una escassa vegetació de matolls xeròfils i pocs oasis, és una de les zones més àrides de l’Orient Mitjà. La manca d’aigua obliga a destil·lar la de la mar per a l’abastament. Els recursos tradicionals eren la pesca, les perles i el pasturatge nòmada fins el 1939, que hom trobà petroli a Duḫān, a la costa occidental, i en començà l’explotació el 1949. Gràcies a les abundants reserves de petroli i, posteriorment de gas natural, Qatar ha esdevingut un dels estats del món amb una renda per habitant més alta. El sector primari ocupava el 1988 el 3,1% de la població activa i representava prop de l’1% del PIB. Malgrat les adverses condicions climatològiques, Qatar ha aconseguit autoabastar-se en certes produccions agropecuàries, especialment de làctics i hortalisses. El pes de l’extracció i la transformació dels hidrocarburs en brut en l’economia, tot i que és en disminució (54% del PIB el 1982, 34% el 1991), és encara molt gran. La minva de les reserves de petroli, que hom preveu que s’exhauriran al començament del segle XXI, és compensada amb l’extracció de gas natural, del qual Qatar posseeix una de les reserves més grans del món a la cosata N (North Dome Field), explotada des del 1991. La resta del sector secundari (13% el 1991) es basa sobretot en la transformació d’hidrocarburs a partir de les dues refineries, com també en els productes derivats del petroli (plàstics, combustibles, etc.). Hi ha també plantes dessaladores d’aigua de mar i centrals termoelèctriques. Altres indústries són la de farina de blat, l’acer, el ciment i altres materials de construcció. Les carreteres, amb 1.080 km, uneixen els jaciments d’hidrocarburs del N amb Doha i els estats veïns. Qatar participa de la Gulf Air, centrada a les illes Bahrain. L’aeroport i el port principals són a Doha. El 1990 les exportacions, que duplicaven en valor les importacions, eren sobretot de petroli i derivats i gasos liquats (84,1%). Aquest mateix any, les importacions principals eren: material de transport i maquinària, manufactures de base i aliments, i procedien del Japó, la Gran Bretanya, els EUA i l’Alemanya. Els primers clients eren el Japó (54%),i a molta distància (vora el 5%). Tailàndia i Singapur). El petroli i després el gas han alimentat un llarg creixement sostingut en el PNB per habitant del 2,6% anual en el vicenni 1960-80, que situà Qatar com el país més ric del món, amb 28 950 dòlars per habitant. Però en el decenni següent el PNB caigué a una mitjana de l’11% anual. Aquesta caiguda és en bona part atribuïble al fort creixement de la població en aquest període, deguda al gran flux d’immigrants com a mà d’obra, però també a la caiguda dels preus del petroli en 1986-88. El 1990 el PNB se situava en 15 860 dòlars per habitant. Tot i els esforços de diversificació, Qatar és encara molt dependent del petroli i del gas natural. La població és formada per només un 20% de qatarians, mentre que la resta és immigrada, principalment de Palestina i d’Oman. La capital concentra més de la meitat de la població total del país. La religió dominant és la musulmana i l’idioma oficial, l’àrab. Independent des del 1971, Qatar és una monarquia hereditària on l’emir deté el poder absolut. No existeix assemblea legislativa ni partits polítics. És membre de l’ONU, de la Lliga Àrab, del Consell de Cooperació del Golf i de l’OPEP.
La història
Incorporat al domini islàmic des del califat d’Abū Bakr al-Siddīq (632), la seva història està lligada a la de les illes Bahrain fins el 1868, que passà a formar part de l’imperi Otomà. Amb l’esfondrament d’aquest (1915), la Gran Bretanya reconegué el xeic Abdulla al-Ṭānī com a governant del país i l’any 1916 establí un protectorat. Poc abans de finalitzar aquest (1968-70), Qatar intentà sense èxit unir-se amb Bahrain i Trucial Oman (actual Emirats Àrabs Units) en una federació. El 1970, el xeic Ahmad al-Ṭānī (fill de l’anterior governant, a qui succeí en el càrrec), proclamà una constitució que instaurava una monarquia de caràcter autocràtic. El 1971, assolida la independència, Ahmad s’autonomenà emir, però fou deposat l’any següent pel primer ministre, el xeic Halifa ibn Alī al-Ṭānī, que inicià la modernització del país i nacionalitzà les companyies d’extracció de petroli i de gas natural, indústria que ha convertit Qatar en un dels estats àrabs més rics. El sistema polític qatarià, en canvi, ha romàs en un rígid tradicionalisme islàmic, malgrat les demandes de reforma.
D’acord amb la seva trajectòria prooccidental, Qatar donà suport a l’Iraq des del principi del conflicte armat d’aquest país amb l’Iran. El 1981 s’uní al Consell de Cooperació del Golf, fundat el mateix any, i el 1982 la signatura d’un tractat de defensa mútua consolidà les ja estretes relacions amb l’Aràbia Saudita. El 1985 emprengué l’ampliació i la modernització del seu exèrcit. Qatar mantingué relacions conflictives amb Bahrain a propòsit de la sobirania de l’illa artificial de Fašt al-Dibal, on l’abril del 1986 l’exèrcit de Qatar efectuà una incursió contra instal·lacions de Bahrain. Posteriorment, el Consell del Golf intervingué entre ambdues parts i hom acordà de destruir l’illa. D’altra banda, ambdós països es disputaren l’illa de Hawar i el territori de Zubara, adjacent a Qatar. El novembre del 1987, gràcies a les resolucions de la cimera de la Lliga dels Estats Àrabs celebrades el mateix any, Qatar restablí relacions diplomàtiques amb Egipte.
Amb motiu de la guerra del Golf Pèrsic, l’exèrcit de Qatar tingué una participació activa en la coalició antiiraquiana. Aquesta actitud induí a l’expulsió del país el setembre de 1990, de molts treballadors palestins sospitosos de nodrir simpaties per l’Iraq. Malgrat l’augment dels ingressos en concepte de la venda de petroli i de la producció de gas natural el deute exterior del país era considerable. En el pla de la política exterior, la preocupació per la seguretat territorial es resolgué durant el 1993 en firmar els dirigents omanites de Qatar amb Aràbia Saudita un acord de punt final a les hostilitats i disputes frontereres. Tanmateix, el contenciós amb Bahrain per les illes Hawar prosseguí. En política interna, el país patí una crisi econòmica durant el 1994, fruit de la baixada dels preus del petroli que feu augmentar el dèficit públic. Això conduí, el 1995, a una crisi política desencadenada per l’enfrontament entre dos sectors de la família governant: els partidaris de l’emir Khalifah Bin Khalifah, que fou deposat i hagué d’exiliar-se a l’Aràbia Saudita, i els del seu fill Hamad Bin Khalifah, que prengué el poder amb l’objectiu d’introduir mesures liberalitzadores. El 1997 s’anunciaren eleccions municipals per al març del 1999 i se suprimí el ministeri d’informació, a més de realitzar-se diverses remodelacions dels consells consultius. Al novembre del 1998 es feu pública la intenció del cap d’estat de reformar la constitució per incloure-hi un nou parlament elegit democràticament. Les eleccions del març del 1999 que havien d’escollir els 29 membres del consell consultiu municipal, tot i ésser d’escassa rellevància, significaren un important canvi perquè introduïren el sufragi actiu i passiu de les dones.
Després de les eleccions municipals del 1999, l’emirat continuà fent passos envers una cautelosa obertura: a l’abril del 2003 fou aprovada en referèndum una nova constitució, que preveia l’establiment d’un parlament consultiu de 45 membres, 30 dels quals elegits per sufragi universal. El nou text entrà en vigor al juny del 2005. També el 2003 entrà al govern la primera dona. El règim donà signes de dissensions internes al febrer del 2000, quan un cosí de l’emir i els seus col·laboradors foren empresonats, acusats de planejar un cop d’estat el 1996; i també a l’agost del 2003, quan l’emir substituí com a príncep hereu un dels seus fills pel fill menor. L’emirat esdevingué una peça central de la lluita antiterrorista global iniciada pels EUA arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001: primer, com a base de les tropes que enderrocaren el règim talibà al novembre i, després, quan, amb Kuwait i Bahrain, fou l’únic estat àrab que donà obertament suport a la invasió i la posterior intervenció a l’Iraq i acollí el comandament central de les forces que efectuaren la invasió (març del 2003). Qatar també adquirí prominència internacional per ésser la seu de l’agència de notícies al-Jazira, de gran ressò en el món àrab i islàmic, que ha estat el centre de controvèrsies i de tensions amb els EUA.
Al març del 2001 Qatar, Bahrain i l’Aràbia Saudita arribaren a un acord sobre límits fronterers. Al juny del 2005 entrà en vigor la primera constitució, que estipulava la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, tot i que l’emir continuava detenint el poder del país.
Pel que fa a política exterior, Qatar estrenyé relacions amb l’Iran i defensà el seu dret a fer servir l’energia nuclear de forma pacífica. Al febrer del 2007 el president rus, Vladimir Putin, visità l’estat aràbic per tractar el tema de la cooperació nuclear i es consolidaren les relacions del món islàmic amb Rússia. Qatar anà agafant cada cop més pes en el món financer internacional, i el seu control a la borsa de Londres s’incrementà en comprar-ne el 20%. Entre el març i el desembre del 2008 resolgué, amb l’Aràbia Saudita, un llarg contenciós territorial i ambdós estats restabliren les relacions diplomàtiques. L’únic dels estats del golf Pèrsic a mantenir relacions comercials amb Israel, les suspengué al gener del 2009 en protesta per l’ofensiva a Gaza.
En l’àmbit de la cultura, l’any 2009 s’inaugurà a Doha el Museu d’Art Islàmic, en un edifici espectacular de l’arquitecte Ieoh-Ming Pei. L’objectiu de la construcció d’aquest museu era convertir Qatar en centre cultural de referència de l’Orient Mitjà i transmetre al món una imatge de l’islam desvinculada del terrorisme.
Durant les revoltes de la Primavera Àrab (2011), Qatar adoptà una política exterior especialment activa i incrementà el seu protagonisme regional. Participà en la intervenció militar internacional a Líbia sota mandat de l’OTAN, donà suport polític i econòmic a diversos moviments opositors en diferents països àrabs i reforçà la seva influència diplomàtica mitjançant la projecció internacional de la cadena de televisió Al Jazeera. El 25 de juny de 2013, l’emir Hamad ibn Khalifa Al Thani (Doha, 1 de gener de 1952 - 12 de juliol de 2026) abdicà voluntàriament en favor del seu fill, Tamim ibn Hamad Al Thani (Doha, 3 de juny de 1980), que el succeí com a cap d’estat, en una de les poques transmissions voluntàries del poder produïdes en una monarquia del golf Pèrsic. Hamad ibn Khalifa Al Thani, és considerat l’artífex de la transformació de Qatar en una potència energètica i un actor de primer ordre en la diplomàcia internacional.
L’any 2020, Doha acollí la signatura de l’acord entre els Estats Units i els talibans, que establia les bases per a la retirada de les tropes nord-americanes de l’Afganistan. L’acord consolidà la posició de Qatar com un dels principals mediadors diplomàtics del Pròxim Orient: participà en l’evacuació de civils de l’Afganistan arran del retorn dels talibans al poder (2021), i des del 2023 actuà com a mediador en les negociacions per a l’alliberament d’ostatges i les treves humanitàries entre Israel i Hamàs.
El gener del 2021 se signà la Declaració d’Al-Ula, que posà fi a la crisi diplomàtica iniciada el 2017, quan l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Bahrain i Egipte imposaren un bloqueig a Qatar, i permeté el restabliment progressiu de les relacions diplomàtiques i comercials amb els estats del Consell de Cooperació del Golf. El mateix any tingueren lloc les primeres eleccions al Consell de la Xura, previstes per la Constitució del 2005: trenta dels quaranta-cinc membres foren elegits per sufragi, mentre que els quinze restants continuaren essent nomenats per l’emir. Tanmateix, el Consell mantingué unes competències legislatives limitades.
Entre el 20 de novembre i el 18 de desembre de 2022, Qatar organitzà la XXII Copa del Món de futbol, la primera celebrada en un país àrab i musulmà i també la primera disputada durant els mesos de novembre i desembre. L’esdeveniment comportà una profunda transformació de les infraestructures del país i reforçà la seva projecció internacional, però també suscità un ampli debat sobre les condicions laborals dels treballadors migrants i la situació dels drets humans.
Paral·lelament, entre el 2022 i el 2026, l’estat impulsà l’ampliació del jaciment gasístic North Field, un dels més grans del món, amb l’objectiu d’incrementar substancialment la seva capacitat d’exportació de gas natural liquat (GNL) i consolidar la seva posició entre els principals exportadors mundials d’aquest combustible.
L’any 2024, un referèndum constitucional aprovà la supressió de les eleccions al Consell de la Xura, de manera que els quaranta-cinc membres tornaren a ésser nomenats directament per l’emir, revertint el sistema instaurat tres anys abans.