quadraturisme

m

Pintura

Especialitat pictòrica fonamentada en el domini de les tècniques de la perspectiva i en l’habilitat manual, i tinguda a la pràctica per un gènere autònom, que fou pròpia, si bé amb excepcions, de molts artistes menors generalment emilians i venecians (vinculats alhora als àmbits de l’escenografia teatral i experts també en el gènere de cavallet, en vistes amb ruïnes antigues), que hom anomenava quadraturisti .

Obtingué una difusió enorme en esglésies i sobretot en palaus primer d’Itàlia i després d’arreu d’Europa, entre els s. XVI i XVIII, perquè resolia la decoració de vastes superfícies murals d’interiors i perquè s’acordava al gust manierista i barroc de superar els límits arquitectònics reals d’una forma il·lusionista i fantasiosa. Hom hi representava bàsicament arquitectures (quadrature), directament inspirades en els mòduls clàssics, tot i que amb el temps la traducció pictòrica les anà complicant capriciosament, o bé sense figures o bé com a fons o ambientació de personatges ben sovint pintats per altres artistes. L’aplicació dels principis de la perspectiva elaborats i divulgats pels tractadistes hi era rigorosa, malgrat l’ús de procediments de correcció òptica heterodoxos o poc científics com el punt de fuga múltiple o el d’un punt de distància fictici més elevat. En resultaven escenografies d’un espai perfectament versemblant, perquè era organitzat segons els mateixos criteris de l’espai real i corresponia al concepte arquitectònic d’interiors comunicats amb l’exterior.