La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síl·laba. Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus. En llatí, per exemple, s’oposaven les síl·labes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició. Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic (pŏpŭlus, ‘poble’, enfront de pōpŭlus, ‘poll’). Això no obstant, una vocal breu seguida de dues consonants, distintes o no, es tornava posicionalment llarga (dies mĕrcuris, ‘dimecres’), excepte quan formaven el grup consonàntic oclusiva + fricativa i restava, per tant, fora de l’àmbit sil·làbic de la vocal en qüestió. Hom suposa que cap al s IV el llatí que es parlava a la Romània ja havia perdut el tret de la quantitat com a característica fonològica. De fet, fou substituït per un nou sistema vocàlic basat en la intensitat, on les vocals s’oposen, dins l’estructura del mot, com a tòniques o com a àtones. Cal notar, en tot cas, que l’esmentada desfonologització no implica que la quantitat hagi desaparegut com a tret fonètic, ja que, en general, les vocals tòniques en qualsevol llengua romànica solen tenir un terç de durada més que les vocals àtones.
f
Fonètica i fonologia