D’extracció sabina, fou tribú militar a Hispània (98) i legat durant la Guerra Social (91-88). Com que Sul·la s’oposà a la seva elecció per al tribunat, entrà en el partit democràtic de Gai Mari, del qual fou el millor lloctinent, bé que no aprovà el seu terrorisme a Roma (estiu del 87). Nomenat governador de la Hispània Citerior per les forces democràtiques (82), fou proscrit per Sul·la i hagué de fugir a Mauritània (81), on desbaratà un exèrcit sul·lià.
Reclamat pels lusitans, tornà a Hispània, on arribà a establir, contra el poder d’Itàlia, un veritable estat romà, recolzat sobre l’amistat dels pobles ibèrics. Mentre el seu general Hirtulei envaïa la Hispània Citerior, ell derrotava Pufidi, legat de la Ulterior (80), i, amb guerrilles tàctiques, el seu successor Q. Metel Pius (79-78). Havent-se apoderat de la major part de la península, creà un senat local de 300 romans i establí a Osca una escola per als fills dels règuls indígenes. Hagué d’enfrontar-se amb Pompeu (que havia rebut dels senadors un imperium proconsular). Tot i les seves victòries, esteses fins l’Ebre i el Xúquer, Sertori veia declinar la seva popularitat, fins que, en una conspiració, fou assassinat per Perpenna, un lloctinent del patrici demagog M. Emili Lèpid.
Sertori fou, com Cèsar, un dels generals romans que intentaren ensenyorir-se de Roma operant des de les províncies. Per necessitat o inclinació fraternitzà amb els aliats indígenes i s’uní amb els enemics del govern senatorial. A despit dels seus dots militars, del seu valor i de la seva integritat personal, fracassà en els seus somnis.