Els murals foren passats a tela el 1873, exposats a l’Exposition Universelle de París del 1878 i oferts al Museo del Prado de Madrid —on es conserven— el 1881. És el conjunt més espectacular i original de Goya (Les Parques, Duel a cops de garrot, Homes llegint, Dos joves burlant-se d’un home, Passeig del Sant Ofici, Asmodea, El gos, La Leocàdia —única obra que traspua serenitat: retrat de Leocadia Weiss, la seva suposada amant—, El gran boc, Saturn, Judit i Holofernes, El romiatge de Sant Isidre, Dos vells i Dos vells menjant). El seu estil, en plena maduresa, s’hi manifesta amb llibertat absoluta al servei d’una temàtica fabulosa o paorosa —són obres coetànies dels Disbarats—, copsada amb una punyent expressivitat i una gran economia de colors.
Dos vells menjant, un dels catorze murals de la Quinta del Sordo
Museo del Prado
Casa de camp que Francisco Goya adquirí als afores de Madrid el 1819, a les parets interiors de la qual realitzà la famosa sèrie de catorze ‘‘pintures negres’’ (1820-23) a l’oli.