El desenvolupament històric del quiròfan ha anat lligat a la importància de l’esterilitat i el control microbiològic dels malalts i dels centres hospitalaris. Fou a partir de la Segona Guerra Mundial que foren imposats uns criteris en la seva concepció i construcció i, després, en el seu funcionament i la seva dotació, per tal de reduir les infeccions i aconseguir una major neteja. Tot plegat ha possibilitat progressivament l’ús de tècniques quirúrgiques més complexes. La seva construcció es caracteritza per la utilització de materials no absorbents, sense racons ni escletxes i una distribució de l’espai que permet una neteja fàcil; un sistema de ventilació amb refrigeració i calefacció amb distribució dels fluxos d’aire, de manera que el camp operatori no els rep directament, sinó per mitjà dels fluxos laminars o filtres de bacteris; la facilitat per a la circulació de malalts, personal i material, tot aïllant el net del brut. La dotació del quiròfan inclou una taula d’operacions que pot estar proveïda de diferents articulacions, que permeten les diferents posicions del malalt per a cada intervenció particular, d’un sistema d’enllumenat, material auxiliar com taules, aspiradors, bisturí elèctric, i d’una subcentral d’esterilització. Modernament tot això queda englobat en l’anomenat bloc quirúrgic que inclou una sala de preparació i anestèsia, sanitaris, vestidors, subcentral d’esterilització, magatzem i zona de circulació de material estèril.
m
Medicina
Intervenció quirúrgica en un quiròfan
© Fototeca.cat
Departament d’un centre mèdic, especialment condicionat per a realitzar-hi intervencions quirúrgiques.