El seu origen, associat fins fa poc amb el de l’estat incaic, alguns l’entronquen amb l'aimara, d’altres suposen que ambdues llengües deriven d’una de més antiga, desapareguda. En la situació actual, hom pot distingir diversos dialectes o varietats del quítxua parlat: l’equatorià, el d’Ancash, el d’Ayacucho, el de Cuzco, el bolivià i l’argentí. Deixant de banda un gran nombre de particularitats dialectals, hom podria assenyalar les característiques generals següents de la llengua. Dins la fonologia, en els sons oclusius cal destacar l’existència de tres sèries (simple, aspirada i explosiva); el sistema vocàlic propi consta de tres sons: a, i, u; fora d’unes excepcions, el quítxua no té accentuació aguda, i hi predomina la plana. Pel que fa a la morfologia, el substantiu és declinat mitjançant sufixos: no hi ha gènere ni tampoc article; el nombre és expressat pel sufix -kuna; l’adjectiu no té gènere, nombre ni declinació; en canvi, el participi passiu, actuant com a adjectiu, sol prendre els sufixos declinatius del substantiu. No és fàcil de distingir algunes de les parts de l’oració, tal com són enteses en les llengües indoeuropees, car el substantiu pot convertir-se en verb, i l’adjectiu, en adverbi; hom pot parlar de pronoms grupals, per tal com denoten les relacions de possessió o pertinença d’un grup (de persones, animals o coses) amb la primera, segona o tercera persona; té una doble forma de la primera persona plural (la que inclou i la que exclou la persona a la qual hom s’adreça); l’adverbi és declinable. Com a característica general, el quítxua tendeix a sufixar els radicals, partícules que són col·locades d’acord amb unes normes fixes i gaudeixen d’un valor semàntic alhora fix i múltiple segons els contexts; el verb pot distingir entre una acció presenciada o no presenciada pel qui parla, entre una acció que encara està en curs i una altra ja perfecta, entre una acció habitual o no, entre un temps passat llunyà o un d’immediat. Sintàcticament tendeix més a coordinar que no pas a subordinar; l’obligació és expressada mitjançant un sufix aglutinat al radical verbal; l’estil arcaic solia posar el verb principal al capdavall de la frase.
m
Lingüística i sociolingüística