La R llatina majúscula prové de la forma que havia pres en el grec occidental, el qual havia afegit un traç oblic a la forma primitiva del fenici, de l’etrusc (cercle cap a l’esquerra) i del grec clàssic, que no presentaven encara aquell traç oblic. La R clàssica romana és formada per tres traços: un de llarg vertical, un altre de semicircular a la meitat superior dreta del primer, i un traç recte oblic que surt de la base del semicercle cap a la dreta i acaba quelcom corbat. Cadascun d’aquests traços era executat en un temps. El primer traç acostuma a tenir un reforç a la base. En intervenir la velocitat, per una banda, el reforç fou enganxat en un sol temps amb el traç vertical, mentre que els traços segon i tercer s’uniren en una línia sinuosa. Una tendència, la de la cursiva romana clàssica, a torçar vers l’esquerra el traç vertical, prescindint del reforç de base, es perpetua en la uncial; mentre que la tendència a incorporar el reforç al traç vertical en un sol temps formant una corba, com es veu en el fragment d’Aulus Gel·li, provoca, en canviar la inclinació del suport escriptori, l’engruiximent del traç vertical. Quant als traços segon i tercer units en línia sinuosa, tendeixen cada vegada més a l’horitzontalitat a partir de la semiuncial i de les cursives. La forma punxeguda d’aquest traç apareix en un nexe cursiu de la romana nova i es perpetua en certes merovíngies, en la visigòtica i la beneventana. Les altres variants són ocasionals, com la curvatura enlaire de la insular anglosaxona, la notable corba de la base cap a la dreta d’algunes gòtiques i la forma d’angle recte de la gòtica cursiva castellana. La forma de 2 que pren sovint l’erra en època gòtica deriva d’un nexe romà molt antic format per OR, que feu que aquesta darrera lletra perdés el traç vertical.
Valors fonològics de la grafia r
La grafia r correspon als dos fonemes vibrants, [ɾ] i [r], i a l’arxifonema [R], en català. Atès que aquells dos fonemes s’oposen només en posició medial intervocàlica (cera [séɾe] / serra [sére]), només en aquest cas es diferencien gràficament mitjançant les seqüències respectives ‘r’ i ‘rr’. En la resta de contexts, es tracta sempre de l’arxifonema [R], gràficament ‘r’, realitzat com a [r] en posició inicial i explosiva heterosil·làbica (roc [rók], enredar [enređá]); com a [r] en posició explosiva homosil·làbica (prat [prát]; i com a [r] o [r], indiferentment, en posició implosiva i final (arma [áɾme] o bé [áɾme], mar [máɾ] o bé [már]). En una dicció poc acurada o ràpida, ambdós sons es poden confondre en una realització fricativa [ɹ] sense contacte linguoalveolar. Articulatòriament, [r] i [r] es componen, respectivament, d’un o més contactes brevíssims entre l’àpex de la llengua i els alvèols superiors en una realització sonora. Acústicament, són vocàlics, consonàntics, difusos, aguts, fluix [ɾ] i tens [r]. El caràcter vocàlic i ensems consonàntic (líquid) de [r] és el que el fa apte d’aparèixer com a seminucli en contexts homosil·làbics: tros, pobre.
Origen dels fonemes /ɾ/ i /r/ del català
Els fonemes [ɾ] i [r] del català tenen origen en les consonants r i rr llatines: rei < rege, ferro < ferru, honrar < honorare, cor < cor. Cal tenir en compte el fenomen del rotacisme, en virtut del qual la consonant s llatina origina, en alguns casos, el fonema [ɾ] català (cirera < cerasea), bé que aquest fenomen era més estès en català antic i ha perviscut sobretot en topònims (Gisclareny < germ Gisclasind); en posició implosiva hom el troba en balear: birbe per bisbe.