rabí

rabbī (he)

m

Judaisme

Ministre del culte jueu i cap espiritual de la comunitat, amb títol conferit per les escoles rabíniques.

Als regnes cristians de la península Ibèrica el càrrec, electiu i remunerat (hom coneix casos de sotsarrendament de funcions), era generalment confirmat pel sobirà, el qual designava també el qui exercia l’autoritat suprema (rabí major) de les aljames de la corona, on també actuava com a jutge, si no hi havia cort judicial constituïda.