Situació i presentació
El terme municipal de Rabós, que comprèn un territori de 45,11 km2, s’estén pels vessants meridionals de la serra de l’Albera, la carena de la qual, ratlla fronterera amb França, fa de límit septentrional del municipi amb el de Banyuls de la Marenda, del Vallespir, des del coll i el pla de les Eres (694 m), a ponent, fins al coll del Teixó i el puig de les Barbes del Boc (742 m), a llevant. Entre aquestes fites trobem, de ponent a llevant, el puig d’Estela (699 m), el coll de Banyuls (357 m; en ser un dels passos més baixos de l’Albera, hi passava l’antic camí cap al Vallespir i el Rosselló, però s’ha perdut modernament en benefici del camí de Panissars, actual carretera del Pertús), el puig de la Calma (711 m), el coll del Torn (631 m), el de la Perdiu (603 m) i el puig d’en Jordà (753 m). Al NE la serra de la Balmeta parteix els termes de Rabós i Colera, mentre que, més avall, el límit oriental amb Vilamaniscle passa pel coll de Trauc i el pla d’Elena, divisòria també amb el municipi de Garriguella. A migdia i al SW, Rabós confronta amb aquest darrer municipi i amb els de Peralada i Mollet de Peralada (les Costes de Mollet). A ponent, des del pla de les Eres a la carena de l’Albera, la divisòria termenal amb Espolla passa pel pic de la Jaça de l’Home, el serrat d’en Gibert, el coll dels Belitres i la devesa d’en Coderc.
El terme és drenat per l’Orlina, de la conca de la Muga, i pel seu afluent la riera de Sant Quirze o la Reguerada. El territori és molt accidentat, cobert de bosc d’alzines sureres i de matoll; només a la part meridional hi ha terrenys més planers, en contacte amb la plana empordanesa. L’Orlina, a la vora del qual hi ha emplaçat el poble de Rabós, neix prop dels colls de Banyuls i de les Eres, i recull les aigües de diversos rierals i torrents i, a la part més septentrional, tan aviat solca el terme municipal d’Espolla com el de Rabós. Segons el geògraf Pere Gil (segle XVII), el nom del riu prové de les minúscules fulles d’or que portaven les seves arenes.
El municipi comprèn, a més de Rabós, el poble de Delfià, Sant Quirc de Colera i el despoblat de Sitjar. Prop del poble de Rabós passa la carretera local que uneix Garriguella (població on la carretera enllaça amb la C-252 cap a Figueres) amb Espolla i fins a Campmany. Una altra carretera local va a Mollet de Peralada.
La població i l’economia
El 1718 hi havia 131 h al terme de Rabós. Aquesta població (rabosencs, rabosets o rabosins) va anar augmentant durant els segles XVIII i XIX, època en què el vi proporcionà una notable prosperitat al país; el 1787 hi havia 237 h i el 1860 —poc abans de l’extinció de les vinyes— n’hi havia 550. D’aleshores ençà la població ha anat minvant amb una lleugera recuperació a partir del 2000. El 1930 hi havia 463 h, el 1970 n’hi havia 138 i el 1991 només 124. El 2005 en restaven 177 h. La despoblació s’inicià amb la desaparició de les antigues vinyes, i es va veure agreujada per l’èxode rural generalitzat arreu del país. La majoria de les masies disperses són deshabitades.
L’agricultura és l’activitat bàsica del terme. La vinya havia ocupat molta més extensió abans de la fil·loxera. Fou precisament en aquest terme, al setembre del 1879, on es va descobrir el primer focus d’aquesta malaltia al sud dels Pirineus. La vinya va ser replantada amb peus de ceps de procedència americana, immunes a la plaga. Aquesta operació obligà, però, a estar algunes anyades sense collita. La vinya torna a ser un conreu important a Rabós, però no ocupa, ni de bon tros, la gran extensió que havia tingut abans. Al sector meridional del terme, alterna amb altres conreus de secà, sobretot cereals i farratge. L’olivera, que havia tingut importància, ha desaparegut gairebé del tot després del gran fred del 1956.
A la part més accidentada del terme, al N del poble de Rabós, hi ha garrigues i matolls, i boscos d’alzines i suredes que han sofert l’efecte dels incendis. Alguns prats, a la vora dels rierals, són destinats a pasturatges ja que la ramaderia és una activitat força estesa, sobretot la cria de bestiar porcí, boví i l’avicultura.
El poble de Rabós
El poble de Rabós, a 106 m d’altitud, tenia 159 h el 2005. Forma un nucli habitat compacte, aglevat a la vora de l’església parroquial, al vessant de migdia d’un serrat d’escassa elevació. Als peus del turó, a llevant del poble, l’Orlina passa afondalat i és travessat per un pont d’un sol arc. Les cases del poble formen un notable conjunt d’arquitectura popular, dels segles XVII al XIX. Els carrers són estrets i curts, de traçat irregular i força costeruts, i molts conserven l’antic empedrat de còdols. El nucli urbà presenta una sèrie de teulades a diferent nivell.
L,església parroquial de Sant Julià de Rabós és un edifici de tradició romànica, d’una sola nau acabada en un absis semicircular. Sobre els murs del temple es dreça una obra de fortificació. Al frontispici, a la façana de ponent, hi ha una porta de dos arcs en degradació, llinda i timpà llis. A la llinda hi ha dos lleons rampants en baix relleu amb un Agnus Dei esculpit al mig i, a la part inferior, la data de 1313. Aquest any és segurament el de l’acabament de les obres del temple que, per l’aparell i altres elements constructius, cal considerar una obra tardana dins la perduració de les formes romàniques. La fortificació data, probablement, del segle XIV.
La festa major de la població s’escau al gener, diada de Sant Julià, mentre que la festa petita es fa per Sant Isidre, al maig.
Altres indrets del terme
El monestir de Sant Quirze de Colera
El monestir de Sant Quirc o Sant Quirze de Colera era emplaçat a la capçalera de la vall de la riera de Sant Quirze o la Reguerada, que neix a la carena de l’Albera, prop del coll de la Perdiu, en una zona que ha estat integrada al Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Les ruïnes del monestir són encara imponents i presenten vestigis de diversa cronologia.
L’església de Santa Maria de Colera
L’església romànica de Santa Maria de Colera és situada uns 200 m a ponent del monestir de Sant Quirze de Colera. Va ser la parròquia de la població que vivia escampada dins el terme del cenobi de Sant Quirc.
L’església de Sant Quirze
Hi ha, encara, una altra església de Sant Quirze, que suposem que va ser construïda després de la desamortització, 3 km al SW del cenobi, prop del mas Nouviles, per a servir la parròquia del terme de l’antic monestir. És un edifici d’una nau, amb absis semicircular i dues capelles laterals. A migdia hi ha la sagristia. Tot l’interior era decorat amb pintures murals del segle XIX, molt populars. S’hi representen escenes del martiri de sant Quirze i de santa Julita. També hi ha, en primer terme, l’església de Sant Quirze, i un grup de veïns al fons, vestits segons la pagesia empordanesa de l’època. Aquesta església estotja algunes peces procedents del monestir o bé de la seva parròquia de Santa Maria, com la pica baptismal monolítica, amb decoració del romànic tardà, dues ares d’altar llises, una de marbre blanc i l’altra de pedra calcària, i un retaule d’altar tallat en pissarra, del segle XVII i de caràcter molt popular.
Delfià
El poble de Delfià comprèn un escampall de masies al sector de migdia del terme de Rabós. El 2005 hi havia 18 h empadronats. El centre, on hi ha l’església, és a 3 km del cap de municipi. Una bona part del territori és plantat de vinyes; també hi ha cereals i farratge, i espais coberts de garrigues, que segurament no es tornaren a conrear després de la fil·loxera.
L’església de Sant Romà de Delfià és situada entre l’Orlina i la carretera de Rabós a Garriguella. Vora l’església només hi ha una masia. L’agrupament més compacte és a tocar la carretera. És molt reduït, ja que no arriba a la dotzena de cases, moltes de les quals són deshabitades L’església de Sant Romà, documentada al segle XII, és sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Noves, de Garriguella. És un edifici d’una nau amb absis semicircular, la volta del qual va ser substituïda per una altra feta amb maó de pla. La volta de l’absis, de quart d’esfera, pot ser la primitiva. Per l’aparell i les estructures es tracta d’una església romànica, del segle XI. A l’agost, Delfià celebra la festa major.
Sitjar i les restes arqueològiques
El lloc de Sitjar, avui despoblat, és poc més d’1 km al NWdel poble de Rabós, aigua amunt de l’Orlina. Havia estat un veïnat de masies disperses. Hi ha el pas de Sitjar, a l’Orlina, pel qual passava l’antic camí que, pel coll dels Belitres, menava als passos de la serra de l’Albera. Al Mas de Sitjar va néixer, al segle XI, Pere Rigald, que fou el primer abat i fundador del monestir de Santa Maria de Vilabertran.
Al terme municipal de Rabós es coneixen alguns megàlits, ja que es troba en plena zona dolmènica, com tota la serra de l’Albera. Els més importants són el dolmen de la Coma de Felis, el del Solà d’en Gibert, el de la Devesa d’en Torrent i el de les Comes Llobes i el menhir anomenat la Pedra Dreta del Mas Roquer.
La història
Els orígens històrics de Rabós es confonen amb els del monestir benedictí de Sant Quirc de Colera. El primer esment documental de l’indret és en l’acta de consagració de la segona església coneguda a Sant Quirc, del 935, on consta que un dels límits del domini territorial del monestir era el camí que portava a Delfià i a Rabós (“strata qui pergit ad Dalfianos sive Rabidoso”). El 1072, amb motiu del dotalici que féu Berenguer Reinard de Quermançó al seu fill Dalmau, que havia estat admès a la canònica gironina, el bisbe Berenguer de Girona prometé que, a la mort de Berenguer Reinard, concediria a Dalmau l’església de Rabidonis, en feu de la seu gironina. El 1242 el noble Ramon d’Empúries vengué al monestir de Sant Quirc de Colera, en franc i lliure alou, la vila de Rabós i totes les possessions que tenia al seu terme. Amb aquesta adquisició, el monestir aconseguí no solament la senyoria alodial sinó també la jurisdiccional de la vila i el terme de Rabós, que d’aquesta manera es convertí en castell termenat. Els comtes d’Empúries intentaren diverses vegades de recuperar el domini del lloc de Rabós. A partir del 1592, amb la incorporació del monestir de Colera a Sant Pere de Besalú, els abats de Besalú gaudiren de tots els drets i dominis de Sant Quirc, fins a l’extinció de les cases religioses el 1835.