Per tal de representar la trajectòria d’una radiació en la seva propagació per l’espai, hom ha ideat una unitat convencional de radiació: el raig. Segons el seu origen, hom parla de radiació tèrmica (o calorífica), quan és emesa per un cos en virtut de la seva temperatura, de radiació electromagnètica, si ha estat creada per càrregues elèctriques en moviment respecte a l’observador, i de radiació del cos negre, en l’estudi de l’absorció i emissió d’energia radiant del cos negre. Però en definitiva, sigui quin vulgui el seu origen, és l'ona electromagnètica la que representa físicament una radiació en l’estudi del seu comportament durant la propagació. Per això, una radiació és caracteritzada per les seves freqüència (o longitud d’ona), intensitat i polarització. Les diferents lleis o teories sobre la radiació han estat emeses per Boltzmann, Kirchhoff, Planck, Rayleigh, Stefan i Wien, en els darrers cent anys, i totes elles estan íntimament lligades amb el desenvolupament modern de la física. Un punt qualsevol de l’espai és travessat constantment i en totes direccions per radiacions de freqüències, intensitats i polaritzacions qualssevol, sense que hi hagi interferències entre elles (principi d’independència de les radiacions monocromàtiques). Una de les principals aplicacions de l’estadística de Bose-Einstein és la radiació electromagnètica en equilibri tèrmic o radiació negra. Aquesta pot ésser considerada com un gas compost per fotons regit per l’esmentada estadística, i els diversos estats quàntics es reparteixen segons la distribució de Planck, i d’aquí es deriva la fórmula de Planck, que dóna la distribució espectral d’energia de la radiació negra. Independentment de la longitud d’ona de la radiació que hi incideix, les superfícies polides i clares tenen un poder de reflexió més gran que les rugoses i fosques. Pel que fa al poder d’absorció, és el contrari.
f
Física