El terme fou emprat primerament a la Gran Bretanya per a designar els corrents de pensament polític reformista del darrer decenni del s. XVIII i de la primera meitat del s. XIX, en part un producte de les idees, derivades de la filosofia de Jean-Jacques Rousseau, que circulaven per Europa després de la Revolució Francesa, en part, també, de les noves realitats socials provocades per la Revolució Francesa, i en part, encara, de les noves realitats socials provocades per la Revolució Industrial. Dirigit, en un començament, per Cobbett i Hunt, la finalitat del moviment radical era d’assolir una àmplia mobilització popular per forçar els canvis constitucionals necessaris per a garantir una major participació de tota la població en els afers polítics. Després de la Llei de Reforma de 1832 i de la subsegüent ampliació del sufragi, el fet que la filosofia política utilitarista iniciada pel jurista Jeremy Bentham i continuada pel filòsof John Stuart Mill assolís una posició hegemònica dins els cercles de pensament progressista i aparegués com la capdavantera de la defensa de la democràcia representativa i del sufragi universal, féu que el terme fos utilitzat progressivament com a sinònim de liberalisme. Als EUA, aquest terme fou emprat per a designar el corrent de pensament polític progressista que, abans i després de la Guerra Civil, advocava per la promoció i la defensa dels drets humans —i, sobretot, dels drets de la població negra— als estats de la confederació sudista. El moviment radical aconseguí de fer un paper important en la reconstrucció del Sud després de la guerra i assolí una posició de força dins el partit republicà, en part a causa del fet que controlava, gràcies al vot dels negres, algunes regions importants de la república. La seva influència decaigué, però, quan la vella guarda abolicionista del partit fou substituïda per nous líders més preocupats per problemes industrials i urbans, la qual cosa afavorí la reconquesta del poder polític als estats del Sud per part dels blancs. Bé que hom els hagi titllats de venjatius i d’oportunistes, els radicals foren tanmateix els únics defensors, políticament, de la tot just alliberada població negra. A França, el radicalisme sorgí, d’una manera difusa, a partir del 1830, en un intent de defensar i ampliar les conquestes democràtiques de la Revolució: el sufragi universal, l’ensenyament laic, la separació Església-Estat i la forma de govern republicana. Tanmateix, no prengué forma organitzativa estable fins el 1901, amb la creació del Parti Radical, que tingué un pes considerable en la vida política del país. Al començament del decenni dels setanta, el radicalisme moderat s’integrà en el moviment centrista reformador, mentre que els radicals d’esquerra s’aliaven amb socialistes i comunistes. A Itàlia, el radicalisme derivà dels partidaris de Garibaldi i defensà les reformes socials i les llibertats democràtiques. Posteriorment sofrí una renovació i el Partito Radicale italià forma part de la nova esquerra i polaritza les reivindicacions d’una societat més permissiva. A l’Amèrica Llatina fou també un corrent polític important, sobretot a Xile (Partido Radical, 1888) i a l’Argentina (Unión Cívica Radical, 1891) països on la seva empremta és més perceptible ja a tota la segona meitat del s. XX. A l’Estat espanyol, el corrent radical cristal·litzà en l’ala de Ruiz Zorrilla, dins el Partit Progressista, que ocupà el poder el 1872. Després d’un període de decaïment renasqué amb Alejandro Lerroux, que creà el Partit Republicà Radical (1908), el qual inicialment fou virulentament demagògic, anticlerical i anticatalanista ( lerrouxisme), per bé que evolucionà després, durant la Segona República, fins arribar a l’aliança amb la CEDA, que li ocasionà una desfeta electoral el 1936. El 1929 sofrí una escissió, de la qual sorgí el Partit Republicà Radical Socialista, dirigit per Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz, que l’any 1934 es fusionà amb l’Acció Republicana d’Azaña per formar la Izquierda Republicana. Una altra escissió (1934) i dirigida per Martínez Barrio formà la Unión Republicana, que s’integrà en el Front Popular del 1936. Posteriorment, la secularització i l’ascens del socialisme, el liberalisme i el nacionalisme, han afeblit i desdibuixat el radicalisme.
m
Història
Política