Els radioafeccionats utilitzen equips de potència relativament petita, sovint construïts per ells mateixos, que aprofiten les propietats de la reflexió de les radiacions de les capes ionitzades que envolten la terra i les reflexions amb la lluna dels senyals electromagnètics (EME). Assoleixen, així, comunicacions amb altres radioafeccionats molt allunyats. En l’aspecte pròpiament tècnic, les bandes de freqüència utilitzades van des de desenes de kHz fins a la UHF, segons les aplicacions (comunicacions bidireccionals, radioescolta, etc) i la normativa dels diferents països; les més populars són la banda ciutadana (al voltant de 27 MHz, anomenada radiotelefonia CB-27) i les bandes de 2 m (144 MHz - 148 MHz) i de 70 cm (438 MHz - 450 MHz). Les modulacions més habituals en les comunicacions dels radioafeccionats són les de modulació d’amplitud (AM), de banda lateral única (BLU), de freqüència (FM) i de telegrafia en ona contínua (CW). També s’envien senyals de radiotelegrafia (RTTY) a 9600 bits per segon, així com senyals de TV digital d’escombratge lent, anomenades de SSTV, modulades en FSK i normalment transmeses a la banda dels 20 m (de longitud d’ona); per a la seva recepció calen, a més del propi receptor, un ordinador personal i un mòdem. Diversos satèl·lits artificials, anomenats OSCAR actuen, des del 1961, com a estacions repetidores de les comunicacions dels radioafeccionats. El 1969 fou fundada la corporació AMSAT, organisme encarregat de gestionar els satèl·lits de radioafeccionats. Les comunicacions entre els radioafeccionats han estat molt útils en casos d’emergència (terratrèmols, inundacions, etc). L’espectre d’activitats dels radioafeccionats és molt ampli: intercanvi de missives (cartes QSL), serveis de radioafeccionats per a persones amb discapacitats (handi-ham), concursos, etc. Des del 1928 hom ha posat en circulació abreviatures pròpies del vocabulari de la radioafecció, que en el seu origen servien per a reduir els temps de comunicació, millorar la comprensió dels missatges entre radioafeccionats de nacionalitats i llengües diferents i protegir-se d’oients aliens a la radioafecció. Tot i que l’activitat dels radioafeccionats constitueix una esfera de comunicació al marge de la que controlen els estats o les grans corporacions (que d’altra banda disposen de molts més mitjans), en la pràctica és regulada pels estats, en principi per tal d’evitar les interferències amb les emissions públiques o privades de més envergadura. Les llicències generalment inclouen, juntament amb l’assignació d’una estació transmissora, la comprovació de coneixements mínims i l’acompliment d’uns requisits tècnics. A l’Estat espanyol, la Direcció General de Telecomunicacions és l’organisme que expedeix llicències de radioafeccionats. El 1997 hi havia unes 50 000 llicències de radioafeccionats a l’Estat espanyol, la majoria de les quals a Catalunya. La saturació de l’espectre radioelèctric és actualment el principal problema que afecta els radioafeccionats (ús indegut de les bandes de freqüència assignades, pressions per a alliberar bandes de radioafeccionats per a altres finalitats, etc). Els radioafeccionats catalans començaren llurs activitats ja cap a l’any 1911, molt poc temps després de la divulgació de l’invent de Marconi, i formen un dels districtes més actius i nombrosos de l’URE (Unió dels Radioafeccionats Espanyols), organització que alhora és membre de la Unió Internacional de Radioafeccionats (IARU).
f
m
adj
Electrònica i informàtica