Normalment aquests punts no són terminals de la informació (emissor o destinatari), sinó reemissors del senyal rebut. Un radioenllaç permet d’establir bandes de transmissió dins cadascuna de les quals hi pot haver un cert nombre de canals. Poden ser terrestres o per satèl·lit artificial. Els sistemes de radioenllaç per satèl·lit tenen l’avantatge, respecte als terrestres, de presentar menys etapes amplificadores entre l’origen i el destí. Com que en cada etapa el senyal enviat degenera, els radioenllaços per satèl·lit tenen una millor qualitat del senyal. Tot i això, presenten l’incovenient que, excepció feta de les xarxes VSAT, la comunicació és unidireccional. En radioenllaços terrestres és més fàcil establir comunicacions en ambdós sentits (bidireccionals) i, a partir de certes distàncies, són més econòmics que els basats en cables de coure. En el seu disseny hi intervenen diversos factors, com ara l’orografia del terreny, ja que els radioenllaços han de tenir visió directa entre ells, el cost d’instal·lació, la climatologia, tant pel que fa al funcionament i a l’erosió dels equips com a la potència radiada (l’atenuació del senyal depèn de condicions climàtiques, com ara les pluges), o la seva facilitat de cara al manteniment. Els sistemes de radioenllaç més coneguts, localitzats en punts elevats són els de televisió i els telefònics. Un radioenllaç terrestre és constituït per dues estacions terminals, a cadascuna de les quals hi ha, a més de l’equip múltiplex i de les torres d’antena, els equips transmissors i receptors de ràdio. Gràcies al multiplexatge és possible de transmetre milers de comunicacions telefòniques simultànies. Des de la implantació de xarxes de fibra òptica, el sistema de radioenllaços terrestres ha entrat en competència tècnica amb aquest sistema de transmissió, que, si bé té un cost d’instal·lació més elevat, també permet velocitats superiors.
m