Els radionúclids poden descompondre's per emissió de diverses partícules (n, α, β, γ) o per captura d’electrons orbitals. Cada radionúclid és caracteritzat per la seva vida mitjana o període (temps necessari per a la desintegració de la meitat d’una mostra qualsevol). Històricament, el coneixement dels radionúclids arrenca amb el descobriment de la radioactivitat per A.H.Becquerel l’any 1896, i es desenvolupà notablement al començament del s. XX amb els treballs de P.Curie, M.Curie i F.Soddy de tal manera que l’any 1914 ja n'eren coneguts quaranta. Posteriorment, el descobriment de la radioactivitat artificial o induïda, efectuat per F.Joliot i I.Joliot-Curie l’any 1934, i els progressos en la fabricació dels acceleradors de partícules necessaris per a produir transformacions nuclears, permeteren la preparació a gran escala de radionúclids artificials, de tal manera que l’any 1970 n'eren coneguts més de 1 000. Els radionúclids troben un gran nombre d’aplicacions pràctiques, entre les quals hom pot esmentar l’anàlisi per activació i el marcatge (deuteració) (tritiació), i diverses aplicacions mèdiques (el 6 0 2 7Co) principalment com a font de raigs γ en el tractament de tumors.
m
Química