Ordenat sacerdot l’any 1796. Marxà a Amèrica, a Xile, on s’establí com a membre de la Congregación de Clérigos Menores de Lebrija. A l’illa de León conegué Juan Antonio Bauzà, predicador i catedràtic de teologia a la província de Xile. Hi treballà amb els indis de Paposo (Xile). Posteriorment, juntament amb Bauzà, Miguel Romero Reyes i el llec i arquitecte Ignasi Teran, anà a Montevideo (1803). Més tard, esdevingut un eclesiàstic destacat i rebuda la nominació de bisbe auxiliar, el bisbe de Santiago es negà a consagrar-lo, però finalment ho aconseguí a Buenos Aires. Fou successivament bisbe auxiliar de les diòcesis de Charcas (Xile), Arequipa i Córdoba de Tucumàn. El 1810, la Junta de Mayo —primer govern de transició cap a la independència— determinà que fes tots els oficis de bisbe diocesà. Amb idees obertes i a conseqüència de la seva participació en els primers actes de la revolució de Xile, fou retornat a la península Ibèrica i confinat per Ferran VII en un monestir de Jerez de la Frontera, on estigué setze mesos. Anà a Londres (1817), des d’on tornà a la península Ibèrica. Passà després, per problemes de salut, al monestir dels Jerónimos d’El Prado de Valladolid (1818). Morí el 1819 al convent de San Francisco d’aquesta ciutat.