Rafael d’Amat i de Cortada

baró de Maldà
(Barcelona, 10 de juliol de 1746 — Barcelona, 15 de febrer de 1819)

Escriptor.

Vida i obra

Cinquè baró de Maldà, membre de la petita noblesa rendista amb béns distribuïts sobretot pel pla de Barcelona, era fill d’Anton d’Amat i de Junyent, coronel dels reials exèrcits, i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust, pubilla de les cases de Cortada —a la qual pertanyia la baronia de Maldà i Maldanell— i de Senjust, que posseïa la senyoria de la Morana. Estudià al col·legi ed nobles dels jesuïtes de Cordelles, del qual sortí amb una sòlida formació humanística i amb un bagatge clàssic. Poliglot, dominava, a més del català i del castellà, el llatí, i tenia coneixements d’italià i de francès. Encuriosit pels avenços tècnics, s’aficionà molt al dibuix i a la música —ell mateix n’era intèrpret amb la viola, el clavicèmbal i la guitarra—. Fou destacat obrer de la parròquia del Pi de Barcelona. L’any 1816, gràcies a la connexió amb alguns dels membres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, fou nomenat acadèmic numerari.

La seva obra més important és el Calaix de sastre, un recull complex en què coexisteixen diversos gèneres literaris marcats per un to popular que els unifica. D’evident i conscient similitud amb els primers tempteigs del periodisme escrit, el Calaix de sastre conté una barreja de les circumstàncies personals de l’autor i dels esdeveniments públics, sense oblidar l’adequada localització cronològica mitjançant l’encapçalament minuciós de les dates —dia del mes, de la setmana i santoral—, a les quals acompanya la inexcusable referència climatològica. El títol —corrent en aquelles dates, ja que el 1761 es publicava a Barcelona un Caxón de sastre catalán— respon a la vocació miscel·lània d’aplegar selectivament aquelles notícies que podien interessar els seus oients. En efecte, consta que l’amistós valedor d’aquelles narracions, el cunyat de l’autor, Josep de Vega i de Sentmenat, marit de Maria Gertrudis d’Amat i de Cortada, les llegia en veu alta als amics i parents comuns per tal de divertir-los. Ben segur que havia estat aquesta missió d’entretenir els membres ociosos de la classe alta la seva finalitat principal. D’aquí es desprenen el caràcter amable i deliciosament quotidià dels seus comentaris, el cultiu intel·ligent de l’estètica de la insignificància i dels petits detalls i l’accessibilitat de la llengua emprada, un català col·loquial, fresc i animat, vívid àdhuc en la mateixa hibridació lingüística que el caracteritza, perfectament lògica atesa la conjuntura política de la Catalunya del moment. El mateix baró era conscient del valor dels seus escrits, així com de les gràcies que els ornaven, aconseguides a còpia d’anys i esforços i que el distingien de la plèiade dels que ell anomenava “embrutafullas”.

L’epicuri i rococó autor, malgrat la pretesa banalització temàtica que sura en els seus papers, era ben conscient de l’ambició estructural de la seva obra i acreditava en ocasions el valor perdurable del seu testimoniatge, declarant l’efecte que faria a la posteritat. Un cop s’acostumà a dedicar un quant temps diari a l’exercici de l’escriptura, aquest disciplinat aristòcrata displicent no abandonà el que esdevingué en ell un hàbit fins el 4 de febrer de 1819, alguns dies abans de la seva mort. Iniciat el 1769, el ritual de prendre ploma i tinter i abocar les seves vivències en unes quartilles acabà per ser ensems una possibilitat de desfogar les seves inquietuds i una de les obligacions autoimposades que més satisfacció personal li devia proporcionar. De fet, aquest emissor i alhora protagonista dels seus escrits n’era també receptor. En el difícil context en què escriví les darreres dècades del seu Calaix, l’evocació de feliços moments pretèrits i que havia fixat indeleblement amb la ploma devien ser per a ell bàlsam i catarsi alhora.

L’obra engloba tres sèries distintes escrites en paral·lel: el “Dietari”, la més coneguda i extensa; diversos volums d’una “Miscel·lània de viatges i festes majors” (que inclou encara la sèrie “Viles i ciutats de Catalunya”), i, finalment, una tercera, que conté principalment una crònica sobre la Guerra Gran. A tall d’un precedent del costumisme i del periodisme locals, l’autor no fa autobiografia sinó que deixa constància del món que l’envolta: és l’escriptor-notari. L’entorn és descrit de manera realista des de la posició de l’espectador testimoni d’uns fets vistos o sentits de prop.

El Calaix acredita una constància de cinquanta anys i, lluny de ser estàtiques les explicacions que conté, resulta impagable per a observar, com en una instantània evolutiva, el país i els seus habitants de fa poc més de dues centúries. Sense reconèixer —fal·laçment— més influències lectores que el breviari i els llibres de devoció, el baró fou un cronista infatigable del món que l’envoltava. Les seves descripcions són vivaces, directes, concretes i mancades d’afectació, més pròpies del llenguatge oral, potser per la falta voluntària de referències literàries extenses susceptibles de limitar les seves introspeccions amb els tòpics i prejudicis intel·lectuals a l’ús en el seu temps. La percepció psicològica dels esdeveniments condiciona la llibertat d’unes regles sintàctiques i estilístiques verbalitzants i motivades per un afany extrem de comunicar. Els seus períodes llargs amb profusió de subordinades, enllaços de gerundis a la manera castellana, multitud de figures literàries, incisos i circumloquis són fets per ser llegits en veu alta. D’aquí l’ús complicat del sistema de puntuació —on no té mai cabuda el punt i a cap— per marcar indicacions prosòdiques. La seva capacitat expressiva el porta sovint a reproduir diàlegs i onomatopeies i els seus reculls són un tresor de l’estat lingüístic del moment, amb profusió de frases fetes, cultismes, barbarismes i parèmies. Alguns fragments foren traduïts al castellà per l’autor mateix, alhora que alguns textos foren escrits en francès i italià.

Membre de l’elit cultural de la seva època i fill del seu temps, aquest grafòman impenitent cultivà la poesia —segons el parer dels seus crítics— amb un talent equiparable al que exhibien alguns dels bards de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Els seus versos, majoritàriament romanços i dècimes, poden ser distribuïts en tres grans blocs que comprenen la poètica descriptiva, la satírica i la galant. La primera inclou les quatre quartetes heptasil·làbiques d’A la montanya de Monseny, un dels escassos poemes de l’autor recollit en una antologia literària catalana (J. Rubió i Balaguer: Història de la literatura catalana, Barcelona 1986, vol. III, p. 116); la descripció de costums populars en 21 estrofes de quatre versos heptasil·làbics A la corrida de sortija; el Romans a la campana famosa de horas de Barcelona, que vuy dia, en lo any 1780, no n’hi ha tros algun, en què explica una de les conseqüències de l’avalot de les quintes de l’any 1773; un Altre romans a las campanas, en què descriu amb tocs costumistes les seves funcions, i l’àgil romanç Al paseig de la tarde en la muralla de terra, una colorista comparació d’una zona de safareig i relacions públiques barcelonines amb el Carnestoltes. El seu vessant burlesc s’esplaia en la paròdia del seu primari xerric en A l’arribo de una tarde a Esplugas Juan Coll y Caballé, vulgo lo Chena. Romans; continua amb una comparació del desafortunat rostre del mateix protagonista i el d’un escolà que portava el seu mateix nom en En assumpto de las dos caras tan diferentas; en el joc d’enginy costumista Vicens sol vas ab Manuela; en el romanç Al treball dels ases, caballs y mulas i en el Romance alegre del Pau de l’Estanch y del Bondia, peça aquesta que s’ha atribuït a un altre geni, perquè l’estil és diferent i, d’altra banda, perquè el baró no tenia gaires miraments a recollir altres poesies que li havien agradat i adjuntar-les a les seves. Més cuidades en la composició són les seves poesies galants, Romans a la coneixensa contractà lo autor ab un estudiant y anada a Esplugas, on explica el seu ideal de vida; les deu dècimes de versos heptasil·làbics Dèzimas elogiant la hermosa fisonomia de Joseph Bulart; el Romance al mismo asunto del Ponet i dues composicions breus glossant l’escolanet Àngel Francisco Llonga en què empra el mateix estrofisme que Anselm Turmeda utilitzava en el seu Llibre de bons amonestaments.

També assajà de fer una novel·la parafrasejant el recurs oníric tal com l’utilitzà el seu admirat Quevedo, encara que com a narrador extern i amb un argument desfermat, no a partir d’una reflexió intel·lectual, sinó sensorial prèvia. El que en resultà, un text de ficció burlesc de filiació castellana i tan fill de la cultura popular com podien ser-ho els Gargantua i Pantagruel de Rabelais, el batejà amb el nom de Somni gustós que tingué lo autor en una nit, estant en lo llit en compañía de sa estimada esposa en la torre de Esplugas, del gran aplech fingit de la Burdeta de tots los confrares de Sampatantum, ambucat de murris y caramanxelistas, en los primers anys de passar la temporada en la torre de Esplugas, de resultas de haver anat en la tarde, festa del gloriós apòstol y màrtir Sant Barthomeu, al poble de Sans per veurer son gros aplech en sa festa major. En aquest Somni de Sampatantum, descripció de base real d’un aplec popular a la marina de Sants, l’autor aprofita el món irreal dels somnis per a transgredir les habitualment respectades per ell normes de civilització, urbanitat i bon gust. Sense cap amargor ni ànsia moralista, sinó amb bon humor i tolerància. Com horacianament fa dir a un dels seus personatges, «qui vol viure, de tot ha de riure». A manera de Carnestoltes, la festa dionisíaca acaba en fum i en no-res quan el despertar de l’autor restaura les imprescindibles convencions socials. Ple de referències literàries castellanes —hi apareixen el Dómine Cabra, l’Estebanillo González, el llicenciat Vidriera, l’escriptor Juan Rufo— i populars, catalanes i castellanes —en Grau Porró, en Galera, en Ganyada, en Sagrera, en Tinyeta, el Perogrullo i el Perico de los Palotes—, el Sampatantum del baró de Maldà, junt amb les referències llibresques que apareixen, per bé que de manera esparsa, a la resta dels seus escrits, constituiria un desmentit rotund a la teoria que emfatitza la suposada ignorància de l’autor.

El primer a analitzar i editar un fragment del Calaix de sastre fou mossèn Manel de Ros i de Càrcer —familiar tant l’autor com de la possessora dels escrits, Dolors de Càrcer i de Ros, la baronessa de Maldà— amb motiu dels actes que commemoraven la canonització del barceloní Josep Oriol, sant des del 20 de maig de 1909. El manuscrit Festes celebrades a Barcelona en los anys 1806 i 1807 per la beatificació del venerable doctor Josep Oriol, prevere, es remetia a la beatificació prèvia del futur sant i aleshores beneficiat de l’església de Nostra Senyora dels Àngels, vulgarment coneguda com del Pi, presenciada i descrita per Rafel d’Amat i de Cortada. La presentació del manuscrit que mossèn Ros feu palesava la continuïtat de l’ús primer que havien tingut els escrits de l’autor, així com una idèntica pervivència de la devoció religiosa —motor últim de la publicació d’aquell escrit— entre els seus descendents. El 31 d’octubre i el 14 i 28 de novembre de 1915 sortí una altra referència del baró a la secció “Próceres catalanes de vieja estirpe” del diari La Vanguardia sota l’epígraf “Un excursionista inédito”. L’autor, Artur Masriera, celebrava la pervivència de dades històriques, geogràfiques, estadístiques, etnogràfiques i folklòriques que la ploma del pròcer havia capturat en el transcurs dels seus freqüents viatges per tot Catalunya. Quatre anys després, un altre periodista, Frederic Camp, presentà el “Manuscrito inédito de un patriota español. El Barón de Maldà” en la Gaceta de Catalunya del 1919. Camp es comprometia a publicar en el mateix diari, els dies 11 i 26 de cada mes, una secció periòdica titulada “Quincena histórica” utilitzant com a font d’informació els manuscrits d’un baró de Maldà en qui creia advertir les tres característiques principals dels vells ciutadans de Catalunya: fe, monarquisme i afecte pel país, les seves institucions i els seus costums, presentant-lo alhora com un espanyol modèlic. El mateix 1919 un inspector de la Biblioteca de Catalunya, Jaume Massó, es decidí a editar una altra relació sota els auspicis del Centre Excursionista de Catalunya i el 1925 aparegué un altre opuscle del baró titulat Un viatge a Vic l’any 1808. Tot i que l’esperada biografia de l’autor promesa per un enlluernat especialista en història del teatre, Francesc Curet, l’any 1934, no arribà a editar-se mai, semblava que Amat i de Cortada començava de ser reconegut. Ja en plena postguerra l’historiador badaloní Josep Maria Cuyàs i Tolosa agafà de l’ingent Calaix la part que abraçava els seus interessos locals, i la donà a la premsa amb el nom de Badalona en las postrimerías del siglo XVIII y en los albores del siglo XIX. Estancias de don Rafael de Amat y de Cortada en can Peixau (1948). Una fita en aquests estudis de recuperació valorativa és la crucial tasca d’anàlisi monogràfica del baró de Maldà i la seva obra empresa pel mestre Alexandre Galí. La seva biografia Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. L’escriptor. L’ambient ha estat deu permanent per als qui s’han apropat posteriorment a la figura de l’aristòcrata. La història local, en general, ha infrautilitzat possibilitats ben suggeridores ofertes pel manuscrit maldanià. En són excepcions les publicacions de La festa major de Calella a l’any 1783 explicada per Rafael d’Amat Cortada i Senjust, baró de Maldà, empresa per mossèn Josep Maria Pons Guri amb motiu del bicentenari de la visita del baró de Maldà amb idèntic fi lúdic (1983); Pineda vista por forasteros. Don Rafael de Amat, en una relación de excursiones entre los años 1750 y 1790 escribió el siguiente capítulo referente a Pineda, que Font Solsona publicà a continuació d’un estudi sobre la carnisseria municipal de Pineda a mitjan s. XVIII; i “Valls al Calaix de sastre del Baró de Maldà”, que Margarida Aritzeta destacà per a la revista Cultura (octubre del 1982, desembre del 1982 i gener del 1983). D’altra banda, a la dècada del 1980 Ramon Boixareu afrontà la tan necessària i esperada edició dels manuscrits del Calaix de sastre, encara que la seva tasca d’espigolament en descartà un setanta-cinc per cent perquè ho considerà reiteratiu i insubstancial.

Ultra els exemples analitzats, la seva obra ha estat avaluada de manera ben diversa. Encara que innegablement fascinat per la precisió del retrat d’un món ja perdut, l’imprescindible Alexandre Galí, condicionat pel present que l’acollia, retreia al baró l’excessiva fixació en els aspectes més amables i insubstancials de la vida i l’escassa cura del món interior a partir de l’intel·lecte. Bo i reconeixent els mèrits de l’aristòcrata, Galí es permeté de jutjar negativament el que Maldà havia deixat d’escriure, encara que el disculpava parcialment per la manca d’ambient literari i per la degeneració lingüística del moment. Anys a venir, Vicenç Pascual i Carme Rubio matisaren encara a la baixa la sobrevaloració de l’aspecte literari maldanià que creien advertir en Galí, que arribà a qualificar el baró d’“escriptor de raça”. El to ponderatiu final d’Alexandre Galí fou compartit per Josep Pla que, corprès per les descripcions de l’aristòcrata, no dubtà a motejar-lo d’«escriptor autèntic, capaç de sentir directament la vida», tot i que no estalvià retrets a la «seva total incultura» i a la «seva falta absoluta de curiositat literària» (“El baró de Maldà”, Obra completa, Barcelona 1977, vol. 33, p. 276-280.). De fet, si Amat figurava en les històries de la literatura catalana, solia ser acompanyat de la doble màcula d’intranscendència temàtica i incorrecció lingüística. Això no obstant, Antoni Comas, tot destacant Amat del marc de pobresa literària en el qual aquest s’inseria, feu justícia a la perseverança de la seva escriptura, a la seva intensa, aguda i senzillament transmesa percepció de l’entorn i al seu ferm sentit d’identitat (A. Comas i M. Riquer: Història de la literatura catalana, Ariel, Barcelona 1964, vol. IV, p. 526-548). D’altres portaren la crítica a l’extrem, emfasitzant les mancances en la capacitat i la instrucció del baró. Així, molts estudis el prengueren com a referència secundària en tas-ques de contextualització. Rafel Tasis el titllà de simple diletant vacu en La Revolució Francesa i Catalunya (Rafael Dalmau, Barcelona 1962, p. 10). Enric Moreu-Rey anà més enllà en les desqualificacions amb epítets com carrincló, ignorant, mediocre i políticament irrellevant (Revolució a Barcelona el 1789, IEC, Barcelona 1967, p. 23). I, personalitzant la crítica negativa fins l’extrem més radical, Joan Fuster el maleí com l’autor “tonto” i “imbècil” d’un autèntic “patracol” (“Una nota més sobre el segle XVIII”, Serra d’Or, desembre del 1978, p. 38-39, la citació a la p. 39). Superar l’estigma infligit per investigadors tan influents no fou fàcil. L’encarregat de la primera edició sistemàtica del Calaix, Ramon Boixareu, així ho confessà en la presentació del primer volum. En pàgines següents, tot glossant les excel·lències del Calaix de sastre, el mateix editor ressaltà el paper limitat de la informació d’un aristòcrata excessivament pertanyent al seu estament i demanà al lector indulgència per a la ideologia conservadora que acompanyava les seves descripcions. No obstant això, en el pòrtic d’aquest tom, Jaume Sobrequés feu justícia a la informació i amenitat dels escrits del baró qualificant-los de «font històrica de gran importància i [...] dietari divertidíssim» (Calaix de sastre, vol. I, p. 8 del pòrtic). El gran salt qualitatiu en les anàlisis sobre el baró de Maldà ha estat fet pels estudis rigorosos i professionals de Margarida Aritzeta, l’encarregada de les impecables edicions crítiques de la Miscel·lània de viatges i festes majors, Viles i ciutats de Catalunya i Festes religioses i reials a Barcelona. Part del projecte editorial de publicar sencera la “biblioteca del baró de Maldà” dirigit pel doctor Amadeu J. Soberanas, els estudis d’Aritzeta segueixen un estricte criteri filològic que supera molts llasts de tipus moralitzant. Amb Aritzeta, finalment, Amat ha estat justament valorat per la seva obra i aquesta s’ha beneficiat d’un intent de sistematització, localització i identificació, a partir d’estudis comparats dels textos que en resten.

Els manuscrits originals del Calaix de sastre han estat conservats pels seus descendents. Ja en vida del mateix autor, però, en circularen còpies, algunes de les quals contenien diverses variants i afegitons, com ara les dels dos manuscrits que inclouen sengles relacions dels fets esdevinguts entre el 1746 i el 1769. Altres exemplars manuscrits de la seva obra es troben a la Biblioteca de Catalunya, a l’Arxiu i Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona i a l’Arxiu Municipal d’Història de Barcelona. D’altra banda, molts dels aspectes de la biografia d’aquest aristòcrata es poden resseguir a través dels registres parroquials de Santa Maria del Pi.

Bibliografia

  • Aritzeta i Abad, M. (ed.); Amat i de Cortada, R. d’: Viatge a Maldà i anada a Montserrat, Abadia de Montserrat, Barcelona 1986.
  • Aritzeta i Abad, M. (ed.); Amat i de Cortada, R. d’: Viles i ciutats de Catalunya. Barcelona, Barcino, 1994
  • Aritzeta i Abad, M. (ed.); Amat i de Cortada, R. d’: Miscel·lània de viatges i festes majors. Vol. I. Barcelona, Barcino, 1994
  • Boixareu, R. (ed.); Amat i de Cortada, R. d’: Calaix de sastre, IMH-Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1987.
  • Domènech, J. de D.: Xocolata cada dia. A taula amb el baró de Maldà. Un estil de vida del segle XVIII. Barcelona, La Magrana, 2004
  • Eberenz, R.: “El Calaix de sastre del Baró de Maldà i la problemàtica de la decadència”, Actes del quart col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, PAM, Montserrat 1977, p. 205-221.
  • Escobedo, J.: “Un manuscrit inèdit de Rafael d’Amat i Cortada, Baró de Maldà”, Estudis de llengua i literatura catalanes, vol. III, PAM, Barcelona 1981, p. 161-185.
  • Feliu i Monfort, G.: “Els plets del Baró de Maldà”, I congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol. I, UB, 1984, p. 185-192.
  • Galí, A.: Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. L’escriptor. L’ambient, Aedos, Barcelona 1953.
  • —.“presentació”, dins de: Amat i de Cortada, R. d’: El Col·legi de la Bona Vida, Selecta, Barcelona 1954.
  • Galí, A.; Amat i de Cortada, R. d’: El viatge a Maldà, Selecta, Barcelona 1956.
  • Martí i Bonet, J.M.; Bonet i Armengol, L.; Juncosa i Ginestà, I. (eds.): Costums i tradicions religiosos de Barcelona. Calaix de sastre. Baró de Maldà, Arxiu Diocesà de Barcelona, Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, Akribos, Barcelona 1987.
  • Moreu Rey, E.: “L’afrancesament d’un diarista antifrancès: Rafel d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà”, Anuario de Filología, 9, 1983, p. 301-327.
  • Pascual i Rodríguez, V.: El Baró de Maldà. Materials per a una biografia. Barcelona, PAM, 2003.