Segon comte de la Conquista de las Islas Batanes —títol que heretà (1805) del seu germà José—, es destacà en les guerres de Carles III i Carles IV i assolí el grau de tinent general. El 1807 fou nomenat capità general de València; en esclatar la Guerra del Francès, malgrat la seva actitud indecisa envers Josep Bonaparte, es veié forçat pels avalots populars a oposar-s’hi; presidí la Junta Suprema de Govern del Regne de València, però no sabé impedir els crims sanguinaris del canonge Baltasar Calvo, i només estimulat per Joan Rico gosà fer-lo empresonar (7 de juny de 1808). Organitzà la defensa de València contra les forces franceses del mariscal Moncey, però en fou mantingut un poc al marge pels combatents, que es malfiaven dels seus antecedents absolutistes. El març del 1809 fou substituït per Josep Caro i Sureda.
El seu germà, José de Vasco y Vargas (Ronda ~1730 — Màlaga 1805), militar, fou governador i capità general de les Filipines (1776), des d’on conquerí l’arxipèlag de les Batan, que incorporà a la governació filipina, fet que li valgué el títol de comte de la Conquista de las Islas Batanes (1786). El 1795 fou governador militar de Lleida.