S’interessà pels nous corrents estètics europeus i provà d’introduir el drama naturalista, en català, a l’escena valenciana. En aquesta primera etapa (1910-11) volgué superar el sainet i atreure un públic més modern i burgès amb obres com L’ombra del siprer (1910), la qual incorpora fins i tot algun element simbolista. No n’obtingué el resultat esperat i, en una segona etapa (1925-36), també en català, es dedicà al sainet. D’aquesta època són Els tres nòvios de Toneta (1923), Els feliços (1926) o Gent del dia (1927). En la postguerra escrigué drames en castellà de to ja clarament conservador (Isabel la Católica, madre de España, Madre, Mujer fuerte), força reeixits. Amb María de Magdala. Leyenda evangélica (1952) obtingué el premi de literatura de l’Ajuntament de València del 1950. De les peces estrenades, algunes resten inèdites, com L’ase del poble (1911) o Pobres milionaris (1936).